He hagut de fer una assemblea amb mi mateix per decidir si un terme com aquest es mereixia sortir al dietari del conflicte. Ha tingut poca presència, i tampoc ha anat associat a cap aspecte concret de la situació que permetés situar-lo immediatament en el paisatge de la batalla (com sí que ha passat amb casos equivalents com ara adoctrinar o nyap). Però quan el diccionari t’envia un missatge tan sorprenent (doblement sorprenent!) com el que descobrireu a continuació, senzilament no t’hi pots negar.
    D’entrada, cal tenir molt present l’element germinal, el per què de l’aparició del mot en el conflicte. Si un gos mossega un home, ja se sap, no és notícia; en aquest cas, si un indepe tracta un unionista furibund (posa-li un policia requisant estelades, un jutge prohibint tot el prohibible, un capverd vomitant bilis per Twitter…) d’energumen, tampoc n’hi ha. La notícia era que un tal Rafael Hernando, portaveu dels de sempre al Congrés, acusés d’energúmens els qui vam xiular l’himne espanyol a la final de Copa. I la tria no deixa de ser curiosa, perquè habitualment associem aquest insult a la força bruta. Però ves que l’home no sigui l’únic de la colla que es mira el diccionari. Observeu quina definició més fantàstica: “Persona posseïda pel dimoni; enduta per l’agitació, la passió fanàtica”. És a dir, que l’energumen està fora de si perquè o bé l’ha posseït el maligne o l’ha encegat la passió. Però el que és significatiu és el verb grec que li dona origen: energeo, ‘obrar, exercir una acció’ (que és, ja es veu, el verb que també va generar energia). Traduïm-ho al llenguatge conscient: allò que fa que la ment del colonitzador no accepti el comportament dels colonitzats (i per això tria un terme com aquest, en comptes d’acusar els xiuladors de mesquins, maleducats o fins i tot de traïdors) és justament que obrin, que actuïn. Perquè allò que el colonitzador vol de l’esclau és que faci excusivament el que ell li diu que faci, i si no que s’estigui quiet.
    I ara ve la segona. Que no és moment d’estar-se quiets ho prova un dels escassos membres de la família, segurament ara mateix el més cèlebre. Sinergia, ‘associació de moviments o d’òrgans per dur a terme una funció determinada’, s’ha erigit en tòtem dels nous temps post-olímpics: no hi ha discurs polític, pamflet artístic ni sermó econòmic sense la seva sinergia oportunament col·locada. I ara mateix, si hem de pensar en una associació de moviments per dur a terme una funció determinada, o dit d’una altra manera, una acció col·lectiva per atènyer un objectiu concret, a tots ens ve la mateixa cosa al cap, oi?