Encausats

Paradoxes de la vida: cosa deu ser un dels mots més polisèmics del nostre repertori (el fem servir per referir-nos a una pila de… coses), i en canvi no té ni un sol parent. No existeix l’adjectiu cosat/da, ni el verb encosar, ni res. O potser és per això.

Si parlo d’aquesta cosa (i mai més ben dit) és perquè sa germana bessona, causa (l’arrel llatina es va desdoblar: en forma culta, causa, en vulgar, cosa) va ser d’on van néixer tots els derivats: tres branques sorgides d’acusar, recusar i excusar. A propòsit d’aquesta última, per cert, fixeu-vos que, perquè ens sigui perdonada una culpa, ‘demanem excuses’ (o disculpes) però també ‘donem excuses’. En què quedem? Demanem o donem? En realitat, són variacions sorgides de la llengua antiga i sedimentades en fórmules aparentment incomprensibles, però que no costen gaire d’escatir. Passa el mateix, per exemple, amb una locució tan corrent com ‘donar les gràcies’. Com que de gràcia (en el sentit de ‘benefici, compensació o indult’) els pobres mortals no en podem concedir cap, en realitat ‘moltes gràcies’ és reducció d’una original ‘moltes gràcies us siguin concedides en agraïment per això que heu fet per mi’, de la mateixa manera que ens desitgem ‘molta sort (et trobis a la vida etc. etc.)’ o qualsevol altra exhortació. A les llengües itàliques meridionals, per cert, en tenen una de fantàstica: molte (o tante) cose. Així, en abstracte, sense ni molestar-se a especificar quina mena de coses bones són aquestes que t’auguren.

Tornem al fil principal. Així doncs, acusador, encausat i (hipotètic) recusador sorgeixen tots de la mateixa causa, que en el significat judicial de ‘procés, judici’ és mot d’argot especialitzat. Per a la llengua popular, causa continua volent dir ‘motiu o raó que justifica o explica un fet’, però és veritat que el bombardeig informatiu està aconseguint que expressions com ‘tenir causes pendents’ o ‘ser cridat en causa’ ens resultin cada dia més familiars. Al capdavall, també es van fer comunes expressions que un dia havien estat específiques com ara ‘coneixement de causa’. Això sí, l’accepció més actual dels temps que corren continua essent la que es refereix al conjunt d’interessos que cal sostenir a favor d’algú o d’alguna cosa: ‘la causa dels treballadors’, ‘fer causa comuna’.

Ara, tenint en compte la creixent eufemització del llenguatge públic i el desvegonyiment del poder a l’hora de fer pagar els plats trencats al més feble, qui sap si un dia no ens trobarem amb una figura nova anomenada ‘causant de causa’.

TOTES LES NOTÍCIES