Elysium és una de les grans produccions de Hollywood del moment. Aposta per la ciència i un per un contingut aparentment d’un gran contingut social. Al 2154 els pobres de la Terra viuen molt malament i els rics han emigrat a una estació espacial anomenada Elysium on tenen tots els luxes i aparells mèdics que estan vedats als pobres. Un ex-delinqüent, interpretat per Matt Damon, voldrà entrar il·legalment a Elysium per poder curar-se. El director de la pel·lícula, el sud-africà Neill Bonkamp i el principal actor, Matt Damon, són gent d’idees progressistes però asseguren que han apostat més per un espectacle per a tots els públics on l’acció és la que mana. I es nota ja que la major part de la pel·lícula consisteix en trets, explossions i lluites entre el personatge interpretat per Damon i un “dolent” anomenat Kruger, un psicòpata amb totes les de la llei.

Als Estats Units la dreta més conservadora ha atacat la pel·lícula assegurant que és propaganda socialista ja que presenta als rics com una colla d’energumens i egoïstes que no han aconseguit les seves riqueses pels seus mèrits sinó per altres raons. I que la solució a la gran desigualtat passa per una redistribució de la sanitat (d’Elysium a la pel·lícula) i una seudorevolució. Al principi pensava que era una exageració. Una demostració que la dreta conservadora nord-americana ha perdut els papers i no sap com afrontar la pèrdua de l’hegemonia cultural que va tenir des de finals dels anys 60 i que va perdre amb la presidència de Barack Obama. Efectivament la reforma sanitària (light) ha estat imposada per aquest govern que també ha donat tímids avenços en la lluita contra la desigualtat social i el racisme, més en l’àmbit dels gestos que en les polítiques. I segueixo pensant el mateix però amb un matís. Potser sí que Hollywood està començant a emetre un discurs més progressista, com a mínim amb pel·lícules com aquesta i això és un senyal que l’hegemonia conservadora als Estats Units s’està esquerdant més del que pensem. Ho dic per una anècdota. La meva neboda, de deu anys, va voler acompanyar-me a veure la pel·lícula. Al final quan li vaig preguntar què havia entès em va dir: “A mi m’agradaria un lloc com Elysium, però per tothom”. Res més a afegir.