La setmana passada el Servei de Política Lingüística del Govern  va presentar, a la Biblioteca Nacional d’Andorra, el treball que va merèixer l’ajut “Lidia Armengol” corresponent al 2013 . Una beca que premia els estudis documentats més interessants que en format  bianual  es presenten a la convocatòria. La proposta reuneix un bon nombre d’investigardors a l’entorn de la recerca històrica, geològica i també histogràfica d’Andorra.

El treball mereixedor de l’ajut “Lidia Armengol 2013” va ser… “Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana: Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc”. La presentació d’aquest acurat i aprofundit estudi, va anar a càrrec del geòleg i alhora coautor del treball, Xavier Planas i Batlle, que també va ser el responsable de la coordinació dels diversos especialistes que hi han participat.

Tal com va dir Xavier Planas, a la presentació, en aquest tipus de recerca es fa necessaria una estreta vinculació de diferents experts per a poder assolir els objectius del projecte.

Així que ”l’Anàlisi fisiogràfica dels topònims andorrans d’arrel preromana”  ha comptat amb un equip format per l’historiador Carles Gascon, Juan Karlos Lòpez-Mugartza Iriarte i  Mikel Belasko,  a part de l’assessorament d’Albert Turull Robinat i el mateix coautor, el geòleg  Xavier Planas que alhora ha coordinat el treball de l’equip esmentat.

A la primera part del treball, s’explica la metodologia basada en anàlisis  fisiogràfiques comparatives (paisatgístiques i fisiològiques), així com en el coneixement històric i lingüístic  del territori  i la seva comparativa amb el basc. Es parteix de la definició de J. Tort (2003), el qual assenyala que “en condicions determinades d’espai  i temps, un topònim tendeix a reflectir algun aspecto  geogràficament significatiu, del territori a què fa referència”.

D’aquí es dedueix que un gran nombre de topònims preromans havien de respondre als noms de lloc, perquè són conceptes fossilitzats  de temps passats, els quals inclouen una informació valuosa sobre la percepció del lloc, per part dels antics pobladors.

Per altra banda,  s’ha de dir que els estudiosos s’han endinsat en la toponímia, l’etimologia, les llengües preromanes, així com el basc  i Andorra al Pirineu. Tanmateix,  han establert el marc geogràfic de l’estudi, el context geològic i geomorfològic, apart d’estudiar el relleu postglacial i els fenòmens erosius.

També  han treballat en la contextualització històrica, ubicant l’Euskera al Pirineu, després de la perceptiva contextualització etnolingüística, posterior a la influència iberoromana del territori.  L’estudi segueix un llarg procés que analitza els primers textos catalans del Pirineu, així com les deixes dialectals de l’antic parlar preromà.

S’ha de constatar la importància d’aquest treball, el qual  mereix una lectura aprofundida que en la limitació d’un article periodístic no podem resoldre per motius  d’espai. Esperem que es publiqui en format paper per a poder accedir a tota la gran quantitat de dades que l’estudi ha generat. Tanmateix, cal reconèixer la gran aportació a la recerca sobre l’origen preromà de la nostra llengua.

En l’estudi hom relaciona el nom d’Andorra amb llocs de fonts termals, d’aquí la il·lustració que introdueix la temàtica d’aquesta  proposta que inclou la hipòtesi de la distribució i fossilització geogràfica-temporal dels topònims  preromans,  al llarg del Pirineu i la seva progressiva  incorporació en el “corpus català”.

Finalment,  s’ha de dir que l’equip dirigit pel geòleg Xavier Planas i Batlle, acaba d’obrir noves vies de recerca per als nostres estudiants,  que molt bé podrien afavorir noves descobertes en aquest àmbit tan interrelacionat com són la geologia, la etimologia, la història, etc. I en un entorn tan específic com són les muntanyes pirinenques que s’extenen en un ampli territori, de també històrica i bona convivència, a través dels temps.