Els thrillers governen en el festival de Sitges

dios-perdone

Enguany destaca per damunt de tot la nodrida presència de thrillers en les diferents seccions del 49 Festival Internacional de Cinema de Sitges. Ens entretenim a comentar un parell de films prou interessants enmig de l’extens conjunt de propostes que juguen amb aquest format genèric, “Salt and fire” de Werner Herzog i “Que Dios nos perdone” de Rodrigo Sorogoyen.

Qüestió de perspectiva

En la Secció Oficial Especials, per tant fora de competició, s’ha pogut veure la darrera proposta del reputadíssim cineasta alemany Werner Herzog, la qual ens condueix de nou al seu propi territori tot i un inici inusual i atípic en el seu cinema com és la supeditació a un format de thriller ecologista. La doctora Laura Somerfeld (Veronica Ferres) i els professors Fabio (Gael Garcia Bernal) i doctor Meier (Volker Michalowski), són membres d’una expedició científica enviada per les Nacions Unides per investigar sobre el terreny unes malformacions geològiques a Amèrica del Sud. Però un cop aterrats en un aeroport bolivià són segrestats amb tota impunitat per una banda criminal dirigida per l’empresari Matt Riley (Michael Shannon), secundat pel seu lloctinent amb cadira de rodes, Krauss (Lawrence Krauss)

Estranya pel·lícula de part de Herzog que desanima ben aviat a l’espectador quan comença, encara que enganyosament, com un thriller sobre segrestats i bandes armades que anirà sobre rescats i negociacions i acció trepidant, amb una heroïna que comanda una recerca científica per operar sobre el terreny al voltant d’un desastre ecològic d’incalculables conseqüències, acció que és sabotejada i impedida pels dolents de torn.
Però després el film millora progressivament a l’endinsar-se en el vast espai d’un desert, tot trepitjant un llac desertitzat per la contaminació. Aquest bloc -que ha estat rodat al desert de sal de Uyani, Bolívia – fa entrar en escena un paisatge desèrtic aclaparador, en què la protagonista es veu sotmesa a una dura prova de subsistència amb companyia de dos nens cecs inques en un erm tros de terra envoltada d’un encerclador oceà de sal, abandonada i aïllada de tot, i impossibilitada per escapar d’aquests immens laberint a cel obert.

El film explora de nou la relació, confrontació més aviat, entre l’home i la naturalesa, que es manifesta a través de paisatges extrems, una constant en el cinema de Herzog. Fins i tot es traspua la habitual percepció apocalíptica del món que té el realitzador alemany, discorrent de nou sobre el tema l’extinció de la vida a la terra amb la presència dominadora d’un volcà que pot explosionar en qualsevol moment mentre el desert s’expandeix inexorablement.

Però Herzog introdueix la idea de la paradoxa a través d’un perspicaç i irònic joc de perspectives. El cineasta defensa que tot és relatiu, que tot depèn del punt de vista, com la reveladora escena d’uns prismes amb visió anamòrfica que donen sentit a uns dibuixos incomprensibles, o també la imatge hipnòtica d’un mural d’una capella romana vist des de la llunyania que, en canvi, amaga una història secreta i invisible que només es pot desxifrar des de prop.

Aquesta ambigüitat que arriba a trastocar les certeses rep una nova mostra quan la investigadora és segrestada precisament pel responsable del desastre, tot i que ara penedit. Com en un joc de miralls deformats, el criminal adquirirà una nova imatge a ulls de la dona, víctima del seu maquiavèl·lic joc. Metàfores i al·legories del sarró del mestre Herzog que no pensa renunciar de moment als plantejaments filosòfics, les endevinalles, el qüestionament de l’existència humana o la mateixa percepció humana de la realitat.

L’assassí de iaies està entre nosaltres

També fora de concurs i en la Secció Oficial Especials destaquem el thriller policíac “Que Dios nos perdone” de Rodrigo Sorogoyen, ambientat a Madrid a l’estiu de 2001, en el marc d’una visita papal i sota l’agitació que va acompanyar el 15-M. Cal aclarir que quests fets històrics no prenen cap rellevància en el decurs de la història i, al capdavall, tan sols resten com a decorat de fons, plenament deslligats de la brutal successió de crims que hauran de resoldre un parell de policies de la brigada d’homicides.

Aquest thriller es conforma a partir de la modalitat narrativa de la parella de policies antagònics i que treballen en equip. Recordem que es tracta d’un patró de procedència nord-americana, trasplantat ara al medi hispà. D’una banda, l’inspector Alfaro (Roberto Álamo) representa l’estereotip de policia agressiu i impulsiu, fornit i musculat, el típic paio dur, però amb l’afegit patri d’uns atributs associats al mascle ibèric, como el to xulesc, baladrer i masclista, encara que també amaga una ànima sensible. I en l’altre costat del tàndem trobem, per contrast, l’inspector Velarde (Antonio de la Torre), un individu poruc, introspectiu, callat, poca cosa i que, a sobre, quequeja.

Un cop presentada aquesta atípica parella de policies, la trama s’endinsa en la investigació d’una sèrie de crims de dones grans, constatant després que han estat violades. La recerca i cacera d’un esmunyedís assassí de iaies ens trasllada el públic català, inevitablement, a l’esplèndida sèrie de TV3 “Nit i Dia” dirigida per Manuel Huerga, amb una temàtica estranyament anàloga i compartint moltes semblances.

El film de Sorogoyen sobresurt per la seva manca d’artificiositat gràcies a les ambientacions naturalistes dels pisos d’un Madrid cèntric, localitzacions que donen una textura i un to brut, aspre i matèric. El film fa gala d’una certa rauxa en la direcció, tot i demostrar un certa desmanegament formal que, paradoxalment l’afavoreix. En la seva contra caldria remarcar els usos de tòpics i que, en ocasions, es perd la concentració amb fugues i alguns buits. Però preval la fermesa i la duresa del conjunt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.