Els termes del conflicte (30): decidir

Sobiranament irritats per la insolència de l’esclau però obligats a guardar unes certes formes (els modos, que deia ma padrina) per causa del context internacional, els unionistes s’esgargamellen cridant que el dret a decidir no existeix, que és un invent, que ens l’hem tret de la màniga… Llençols i més llençols a la premsa (en recordo especialment dos, un d’un fill de guàrdia civil mesellament encimbellat a escriptor de primera encara que escrigui en la llengua del veí, o potser a causa d’això, i un altre d’un arrogant professor universitari fill de polític franquista. Tots dos, ves per on, de la banda de Girona. Què deu tenir la Catalunya vella que, tot i passar per santuari del patriotisme, engendra botiflers de tant de calibre?), llençols, deia, disparant contra un dret que segons ells no es pot aplicar perquè no existeix, com si tots els qui el defensem fóssim imbècils i no sabéssim què significa.

I tanmateix, tal com ens ha passat sovint al llarg d’aquesta sèrie, la història ens dóna un cop de mà. Fa trenta setmanes que disseccionem els termes del conflicte i hem trobat des de famílies nombroses com la d’estat fins a orfes sols com mussols, com urna. N’hem trobat que tenien orígens sorprenents (com la fe que genera el federalisme o el cònsol que dóna lloc a la consulta) i altres que semblen una broma (com identitat, sorgida d’ídem amb influència d’entitat, o sobirania, de l’adverbi super). En canvi, de casos que es mantinguin pràcticament inalterats, com ara diàleg (del grec diálokos, naturalment amb les mínimes modificacions de natura fonètica) n’hi ha ben pocs.

I ves per on, el verb decidir n’és un. Nascut en llatí amb aquesta forma (decidere) i aquest mateix significat, sembla voler defugir qualsevol ombra d’ambigüitat i per això ha engendrat una família curteta en què destaquen l’adjectiu decidit (“Un senyor petit i eixerit, de Santa Coloma, / vol anar a Madrid, decidit, / s’ha de viatjar”) i, curiosament, un altre terme que també tindrà un paper de certa rellevància en tot plegat, indecís. L’únic derivat vagament extravagant o curiós de la colla és el desconegut intercís, que vol dir ‘tallat per la meitat’ (i el corresponent substantiu intercisió).
El missatge, doncs, és clar: pels oradors del senat romà, decidir ja volia dir el mateix que vol dir encara avui, i continua volent-ho dir mal que els pesi als totalitaris que, negant-ho, en realitat el que afirmen és “vosaltres no teniu dret a decidir perquè aquí els que manem som nosaltres”.

TOTES LES NOTÍCIES