Sense ser explosiu com altres que durant uns quants dies han fet molta forrolla (vagar per l’espai, eleccions plebiscitàries, president no s’arronsi), cens és un dels termes recurrents del procés, una mena de mar de fons que periòdicament reemergeix. De fet, més que una mar de fons és una marea constant: ara puja perquè la Generalitat el reclama, ara baixa perquè la Fiscalia, el Tribunal o el sursum corda el nega.

Actualment la idea de cens ens evoca un concepte essencialment numèric: la quantitat de població aveïnada en un determinat territori. Una llista de gent, per dir-ho ràpid. I encara que va néixer amb aquesta vocació, té una vessant diguem-ne ideològica o filosòfica del tot deslligada de la matemàtica. M’explico: a l’hora de comptar el nombre de persones establertes a Roma per poder calcular les contribucions, el llatí va recórrer al verb censere, que tenia el signficat de ‘fer una valoració’. I d’aquí procedeixen els famosos censos medievals, unes exaccions que tan aviat es pagaven en moneda com en espècies i que segur que si heu llegit novel·la històrica teniu ben presents. Aquests registres de població són la matriu dels actuals censos veïnals (el padró) i electorals.

Però el verb censere no va perdre mai del tot el seu altre component, el de valoració no pas quantitativa ans qualitativa; el valor que no es mesura en xifres sinó amb altres paràmetres. I així va donar lloc a un fill molt controvertit, el censor. En realitat a l’antiga Roma el censor feia totes dues coses: comptar el nombre de ciutadans i vetllar pels seus costums.

Però després devia anar deixant en mans dels subordinats l’enutjosa feina de calculadora per centrar-se en la molt més estimulant (i rendible) de manipular la vida d’altri, art que va assolir el cim de la brutalitat en temps de la Inquisició i el cim de l’estupidesa durant el franquisme, amb la censura de llibres i lletres de cançons. La versió actual, i innòcua, d’aquesta activitat és la del crític literari que fa recensions.

Tanmateix, aquesta vida moderna que no para de sorprendre’ns ens ensenya que el ris sempre es pot arrissar una mica més, i així el govern espanyol està demostrant que les dues cares de censere es poden tornar a ajuntar: la prohibició de facilitar el cens dels catalans al seu propi govern és la conjunció del valor numèric (quants som?) amb l’ideològic (no ho sabreu perquè nosaltres ens hi oposem). Si és que de la imposició i l’esclafament sistemàtic de l’altre se’n pot dir ideologia, és clar.