turner

La pel·lícula inaugural del certament francès, “Grace de Mónaco” d’Olivier Dahan, fora de competició, és una luxosa i aparatosa coproducció europea que reprodueix l’etapa de la vida de Grace Kelly després que l’actriu nord-americana deixés el cinema per convertir-se en princesa de Mònaco al casar-se amb el príncep Rainer el 1956.

La boda del segle s’enfronta a la primera crisi de parella quan Alfred Hitchcock visita a la princesa per oferir-li el paper de cleptòmana frígida de “Marnie, la ladrona”. Aleshores Grace Kelly s’enfronta a una autèntica crisi d’identitat, escindida entre els deures de princesa i el seu impuls d’actriu i no participar en la Secció Oficial. Mentre el principat és víctima de l’afany annexionista francès a càrrec del general De Gaulle que vol acabar amb l’anomalia història d’un país amb terratinents francesos exempts de pagar impostos. La crisi personal d’una princesa empresonada en la seva daurada presó s’ajunta amb la crisi política del país.

El conflicte entre la pulsió d’actriu i el conflicte nacional es soluciona com en els contes de fades amb una dona que assumeix definitivament el seu rol de princesa mentre es produeix la reconciliació matrimonial. La culminació d’aquesta historieta embellida és un ball internacional en què es demostra la talla de Grace Kelly com a estadista política i la seva conversió en princesa del poble moguda per nobles intencions humanitàries i filantròpiques. No discutirem la veracitat de tot plegat ni entrarem en el foc creuat d’acusacions entre el director i els Grimaldi però el que resta clar és que el missatge de la pel·lícula és que si no va ser ben bé així, almenys cal reescriure la llegenda fins a convertir-la en una història exemplar, un fantàstic conte de fades.

Retrats desfigurats

El britànic Mike Leigh retorna a la secció oficial del Festival de Cannes després de “Another year” (2010) i ho fa amb un vistós biopic que procura recrear l’etapa final del pintor anglès William Turner (1775-1851) a “Mr. Turner”. JMW Turner (Timothy Spall) és un pintor prolífic i compulsiu, de tarannà impulsiu, que viu amb el seu propi pare i una assistenta. Turner, artista reverenciat i temut pels seus propis companys, amaga però una turmentosa i conflictiva vida privada amb dona separada, filles i una neta, les quals ha repudiat d’alguna manera.

L’aproximació que ens ofereix Leigh ens resulta estranya ja que sembla centrar-se únicament en l’àmbit domèstic i acadèmic del reputat pintor però sense arribar a aprofundir en res, mantenint-se en un simple nivell superficial, sense esgarrapar aquesta tensió soterrada. El resultat és un apropament acumulatiu fet de la suma de fets diversos, tan anecdòtics com transcendentals. La part que en surt més malparada seria la pròpia dimensió artística del famós pintor, l’inexistent discurs sobre el fet artístic de crear. Només en el darrer terç de la pel·lícula sembla entreveure’s alguna cosa enmig d’una decrepitud física, tancat en l’aïllament i l’isolament, encara que en el recer dels braços d’una nova dona, quan la seva deriva vers la desfiguració i la pintura matèrica coincideix amb un desdeny més accentuat pels seus companys pintors mentre és criticat i ridiculitzat àmpliament.

Més enllà de l’acurada ambientació històrica, l’elegància compositiva, la majestuositat d’alguns grans plans generals, la premeditada recerca de l’efecte quadre o el treball esplèndid de Timothy Spall a base sobretot de grunys com actes d’una ràbia interioritzada, el cert és que preval la sensació de que la pel·lícula queda en terra de ningú. No feia falta un nou retrat canònic d’artista maleit o el clàssic biopic il·lustratiu, però la torbació i l’angoixa que desprenen les pintures més cèlebres de Turner carregades de tempestes, desastres, naufragis i marines progressivament fetes de traços impressionistes amb masses de núvols caòtics i arremolinats que acosten les seves pintures al territori de la desfiguració per acabar amb la pura abstracció, no reben cap resposta de part de Leigh.

Resultaria reveladora de la preocupant superficialitat que demostra aquesta vistosa pel·lícula la reproducció del fet històric de que Turner es va fer lligar en el pal d’un vaixell per experimentar en carn pròpia els rigors d’una tempesta enmig del mar. Aquest episodi, al qual podríem atorgar una importància inqüestionable, apareix en el mig del film com un simple pedaç, sense cap explicació ni valor dramatúrgic. Aquesta tònica és la que arrossega malauradament en molts moments “Mr. Turner”

La barbàrie es fa dolorosament present

Abandonem les ostentoses i admiratives recreacions històriques del passat a càrrec de “Grace de Mónaco” i “Mr. Turner” per rebre la dura patacada del present a través de la barbàrie islamista fanatitzada que ens mostra “Timbuktu” del cineasta Abderrahmane Sissako. Més enllà dels requeriments per cobrir la quota de cinema perifèric corresponent al continent africà que any rere any es fa present en la Secció Oficial de Cannes, el cert és que enguany, amb aquesta pel·lícula de Mauritània d’un cineasta veterà com Sissako, s’han superat les inherents limitacions tècniques i l’extrema senzillesa de títols precedents. Sense abandonar del tot l’usual registre de les històries simples i elementals, contades moltes vegades amb metàfores visuals que serveixen per explicar i subratllar allò que sovint no es pot explicar per culpa de la precarietat dels mitjans, “Tumbuktu” compleix amb escreix la voluntat de reflectir i denunciar la barbàrie islamitzant en l’aplicació de la jihad en el cor africà.

L’horror és inevitable i la tragèdia s’intueix més enllà d’alguns rampells inicials d’humor irònic que relativitza la bogeria prohibicionista i penalitzadora dels islamistes radicals. S’obliga a les dones a tapar-se el cap i usar guants així com es persegueix els fumadors i els que interpreten o escolten música. En aquesta espiral indeturable de obcecació religiosa en què s’arriba a castigar l’ús de la pilota el realitzador es capaç de crear un moment màgic amb nens simulant un partit de futbol sense pilota. Però res pot aturar aquesta follia religiosa que s’escampa com un virus mentre s’instauren les persecucions de qualsevol desviació amb patrulles de control, detencions, execucions o lapidacions. Entremig el cineasta intenta recalcar les incongruències, els enganys, les trampes o les contradiccions d’aquesta colla de bàrbars sense manies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada