Normalment lluitem contra vent i marea per mantenir-los allunyades, per eludir els duels que aquestes històries, recents i antigues, reclamen. Però la necessitat de l’ànima és més gran que la nostra voluntat de fer com si res i l’Univers, amb la cadència de les onades, ens inunda de records, una i altra vegada, fins que vam esclatar en un mar de llàgrimes.
L’ànima no es cura fins que no revivim un a un els dolors postergats des de la infantesa, fins i tot des d’abans de néixer. No és possible amagar aquestes històries sota la catifa. No serveix. Cada cop de tristesa o de nostàlgia ens parla d’una pèrdua. I cada pèrdua demana a crits afermar el nostre amor, la nostra confiança. És així com es curen les ferides de l’ànima. És així com renaixem. En això estem tots, encara que no ens donem compte. El balanç de la nostra vida.
La vida ens submergeix en llums i ombres, ens desperta de dia i ens adorm de nit. Des que naixem fins que morim, el dolor s’alterna amb l’alegria i el fracàs succeeix a l’èxit amb la mateixa intermitència que les marees banyen les costes. El que la plenamar de la destinació arrossega cap a nosaltres, ens ho torna a arrabassar la baixamar de la transitorietat. Tot arriba però res es queda. Fins les crisis, resoltes o no, passen, i si a l’arribar semblen aclaparadores, amb el temps semblen petites …
L’ajuda exterior només arriba fins a cert punt, perquè quan un es tanca en si mateix, res ni ningú podrà ajudar-lo.
La persona que es marca objectius personals s’està orientant cap al futur en el que li agradaria influir. S’ha fixat un deure i treballa en la seva execució. I si, a part de confiar en les seves pròpies forces, es posa mans a l’obra amb una bona dosi de confiança en Déu, estarà doblement protegida. Ni tan sols el fracàs o la no consecució dels seus objectius la deprimirà totalment o desequilibrarà.
L’important no són els beneficis o les pèrdues que la vida ens regala en tota la seva complexitat, sinó la nostra capacitat per a percebre una sentit en totes les situacions.
Per avançar cal deixar coses enrere, per a renovar-se, cal acomiadar-se.
Un acte propi no necessita reconeixement exterior quan un mateix és capaç d’aplaudir.
El que la vida ens ofereix sempre és transitori. Cal acceptar sent completament conscients del seu valor i el seu caràcter obsequiós; cal donar-li forma amb responsabilitat i cura, i cal abandonar-lo per sempre sentint-nos serenament alegres per la seva existència i per haver format part de la nostra biografia. Perquè mai res ni ningú podrà eliminar res del que ens ha passat en les nostres vides, ni tan sols la mort.
El que impedeix actuar a les persones més porugues és una falta de seguretat interior, i aquesta seguretat interior es basa únicament en el principi de l’esperança, és a dir, que la situació nova que ens toca viure es podrà superar i l’estructura aliena que cal armar resistirà. Sense una “corda de seguretat” interior com aquesta, qualsevol intent d’abandonar l’antic es converteix en una caiguda lliure al buit.