Quines ganes que tenia que l’actualitat em deixés respirar una mica i poder mirar-me de prop aquest sintagma, els famosos problemes reals que es veu que tenim la gent! La trobo una combinació tan encertada, ‘problemes reals’, que me l’imagino perfectament com a títol d’una novel·la d’en Monzó o una pel·lícula d’en Marc Recha.
    Filològicament parlant, tota la càrrega semàntica de l’expressió se l’endú el segon element, perquè problema és un d’aquells termes, pobret, pràcticament sense família: davalla del grec exactament amb la mateixa forma i al llarg dels segles tot just ha estat capaç de generar un adjectiu (problemàtic) i el corresponent adverbi acabant en –ment. Larealitat, en canvi, té força més susbtància, entre altres coses perquè és un concepte tan polisèmic que no ens posem gaire d’acord sobre què vol dir; i ara que la tenim dividida entre real i virtual encara menys.
    De fet l’origen d’aquesta família és una de les grans paradoxes de l’etimologia, perquè la mare és la partícula llatinares, que significa cosa però alhora n’és la negació: demanem “Que vols res?”, és a dir, alguna cosa, però també contestem “No vull res”, per tant cap cosa. Per no embardissar-nos en filosofia de la llengua, però, ens podem centrar em la força simbòlica dels derivats, car és una família de poc nombre però molt de pes: a més de la realitat esmentada, deriven de res realisme, realitzar, república i un mot tan simpàtic com surrealisme, encara avui sovint pronunciat subrealisme (com a prova que una cosa és la ciència i l’altra la interpretació que en fa la gent). No ens costaria gens relacionar l’ús maniqueu i aprofitat que fan alguns partits polítics de l’expressió amb aquest corrent artístic, però seria massa fàcil i poc rendible. En canvi, trobo molt més profitós aprofundir en l’absoluta terrenalitat de l’origen, en aquesta cosa que ho és tot i alhora no és res de concret. Els problemes reals com a problemes de les coses. A molts llocs del sud d’Itàlia, a manera de comiat, t’auguren un “tante cose” sorprenent (de vegades “tante cose buone”), perquè pot semblar un vaticini una mica materialista. Però, si ho rumies bé, nosaltres desitgem a l’interlocutor un “que vagi bé” d’allò més ambigu i ens quedem tan amples. Podria ser, doncs, que aquests béns materials que nosaltres hem corromput a còpia de consumisme i mercadeig continguessin, si més no en la dimensió lingüística, l’esperit ideal que els va encunyar. Que els problemes reals de la gent fossin, doncs, els problemes ideals.