Suposo que deu ser una indigestió fruit de la lectura del llibre “El capital al segle XXI” de l’economista francès Thomas Piketty que assegura que creix la desigualtat social i del record d’antics episodis de la sèrie nord-americana “The Walking Dead”, que narra un món dominat pels zombis, on els humans intenten sobreviure als morts vivents i a ells mateixos. Però el cert és que vaig tenir la intuïció que en la nostra societat actual els pobres són vistos, cada cop més, com a zombis, als quals no podem destruir però hem de defugir. Als anys 70 es va iniciar l’anomenada revolució conservadora liderada per Margaret Thatcher i Ronald Reagan i es va aturar el creixement de l’estat del benestar. La gran recessió que va esclatar al 2008 amb la caiguda de Lehman Brothers ha fet que tornin a augmentar les desigualtats entre els rics i els pobres i la desigualtat social. Durant les dues darreres dècades aquest fet va quedar tapat pel creixement del crèdit però finalment la bombolla financera va esclatar i es va veure que l’emperador estava despullat. Desacreditades les alternatives marxistes pel seu reguitzell de crims i incompetències brutals, només queda el refugi en la nació. Ja sigui en la versió dretana del Front Nacional francès o en l’esquerranosa de la Syriza grega i el Podemos espanyol. O l’alternativa d’una part de la societat catalana de trencar amb una Espanya incompetent i repressora. No dic que la crisi sigui l’origen d’aquests fenòmens tant diferents, només que ella esperona el creixement d’aquestes alternatives.
I també és la crisi la que esperona aquesta creixent visió entre els que eren les classes mitjanes i els treballadors que encara conserven la feina dels seus antics companys respecte els qui estan a l’atur o que han estat desnonats dels seus habitatges o les dues coses. Al principi se’ls veu amb llàstima però també està latent una visió, entre molts “afortunats” que “alguna cosa hauran fet” o “van estirar més el braç que la màniga i van viure per sobre de les seves possibilitats”. Se’ls veu per més gent de la que seria desitjable com a zombis que estan infectats per la pobresa, potser per la seva culpa o per la mala sort, però se’ls ha d’evitar. Perquè passa això? Perquè encara sobreviu la ideologia del nostre temps que afirma que en les societats desenvolupades es pot triomfar econòmicament amb treball dur, iniciativa i una mica de sort. Però potser això era més veritat quan l’ascensor social funcionava, tot i que mai va ser cert. Ara l’ascensor social està espatllat i el campi qui pugui dels supervivents a la debacle econòmica sembla que tingui com a únic objectiu trobar un refugi al desastre: una nació alliberada de l’estat opressor o d’una unió europea que “ens roba i manipula”, una comunitat religiosa vivencial, un poble en abstracte alliberat del jou del capitalisme financer… Sobretot com deia abans una nació entesa en el seu sentit més mític i menys real. O es cau en l’individualisme més extrem, el jo ajudo als meus i la resta que s’espavilin. Es pot donar i es dóna una barreja de diverses d’aquestes opcions.
M’aturo aquí. La meva barreja entre els zombis de “The Walking Dead” i “El capital al segle XXI” ha arribat a aquest extrem. A considerar que estem queient en una regressiva insolidaritat i que aquesta crisi està a punt de destruir les costures de la democràcia i fer-nos tornar a una nova edat mitjana mental. I dec estar equivocat perquè, la gent, una part substancial de la classe política i empresarial reaccionarem i ho evitarem i recuperarem el que hem perdut. I florirà una nova democràcia i una nova justícia social més plena, després de diverses lluites salvatges que estan a punt de començar. Oi?
2015-01-13