L’amiant, també conegut com a asbest i de forma més popular com “uralita”, és un conjunt de minerals fibrosos naturals que han estat àmpliament utilitzats durant dècades en la construcció, la indústria naval i diversos altres sectors per les seves propietats aïllants, resistents al foc i duradores. Tot i això, el seu ús ha estat associat amb greus riscos per a la salut, fins al punt que molts països han prohibit el seu ús en les darreres dècades.
El principal problema de l’amiant és que les seves fibres, en ser inhalades, poden quedar atrapades als pulmons i altres òrgans. Aquestes fibres són microscòpiques i, per tant, fàcilment respirables, cosa que fa que la seva inhalació sigui imperceptible. Els problemes de salut associats amb l’exposició a l’amiant solen trigar anys o fins i tot dècades a manifestar-se, fet que sovint dificulta establir la relació directa entre l’exposició i la malaltia.
Entre les malalties més greus que es poden derivar de l’exposició a l’amiant es troben:
Asbestosi: Una malaltia pulmonar crònica causada per la inflamació i cicatrització dels pulmons a causa de l’acumulació de fibres d’amiant. Aquesta condició dificulta la respiració i pot empitjorar amb el temps.
Càncer de pulmó: L’exposició prolongada a l’amiant augmenta el risc de desenvolupar càncer de pulmó, especialment en persones fumadores.
Mesotelioma: Un tipus rar de càncer que afecta la pleura, el revestiment dels pulmons, i altres membranes protectores dels òrgans interns. El mesotelioma es considera una malaltia molt agressiva i sovint es diagnostica en estadis avançats.
Altres càncers: A més del càncer de pulmó i el mesotelioma, l’amiant s’ha associat amb altres tipus de càncers, com els de laringe i els gastrointestinals.
L’amiant va ser àmpliament utilitzat a Europa i altres parts del món durant gran part del segle XX, especialment en la construcció, com a aïllant tèrmic i acústic, així com en teulades, paviments i canonades. El seu baix cost i les seves propietats resistents al foc van fer que fos considerat un material essencial.
No obstant això, ja a mitjan segle XX, van començar a sorgir proves que relacionaven l’exposició a l’amiant amb greus problemes de salut. Tot i això, la seva prohibició no va arribar fins a les darreres dècades del segle, amb l’entrada en vigor de legislacions restrictives a la Unió Europea, entre altres llocs.
Tot i la prohibició del seu ús, encara avui existeixen molts edificis i infraestructures que contenen amiant, especialment en les construccions anteriors als anys 2000. Això suposa un repte important per a les autoritats i la societat en general, ja que la manipulació d’aquests materials requereix mesures de seguretat estrictes per a evitar la dispersió de les fibres.
El procés de desamiantatge, o eliminació de l’amiant, ha de ser realitzat per empreses especialitzades que compleixin amb la normativa vigent. Les persones no qualificades no haurien de manipular materials que puguin contenir amiant, perquè poden alliberar fibres perilloses a l’aire. Els treballadors implicats en el desamiantatge han de portar equips de protecció adequats i seguir procediments rigorosos per a evitar contaminacions.
A més del desamiantatge, un altre problema greu és la gestió dels residus d’amiant. Aquests materials han de ser gestionats com a residus perillosos, ja que poden continuar sent nocius durant molts anys si no es tracten de manera adequada.
És important que les autoritats continuïn amb les campanyes d’informació i sensibilització per a alertar sobre els riscos i garantir que les persones sàpiguen com actuar si sospiten que hi ha amiant en el seu entorn. La salut pública depèn de la gestió correcta d’aquest material perillós per al medi ambient i els éssers vius.