Molts són els que es pregunten aquests dies com s’ha pogut arribar a aquesta terrible situació, que deixa a dues famílies destrossades i sobretot a un nen immers en una situació molt delicada.

Però la veritat és que, bé es tracti d’un procés d’adopció o d’acollida, fins que no hi hagi una sentència ferma d’adopció, la família no pot considerar el menor com el seu fill. En el procés d’acolliment, sigui quina sigui la seva modalitat (d’urgència, temporal, permanent, o el que fins ara es denominava acollida en preadopció, sota la qual es trobava aquest menor) tot nen és susceptible de tornar amb la seva família i el seu expedient pot ser «revisable».

L’acolliment és una mesura temporal que s’ofereix als menors que no poden viure amb les seves famílies per diferents motius, mentre els Serveis Socials treballen per fer viable el seu retorn a casa, o que passin a altres mesures com pot ser l’adopció. La qüestió és que el nen passi el menor temps institucionalitzat possible».

És veritat que els Serveis Socials, quan posen un nen en preadopció és que han considerat que el petit s’ha d’integrar plena i definitivament en una família diferent, i és el que tradicional-ment es coneix com un menor en adopció. El normal és que quan els Serveis Socials prenen la decisió d’enviar un nen a preadopció és que tinguin la certesa que no tornarà o no pot tornar amb la família biològica perquè és irrecuperable, i perquè el Jutjat fa la mateixa interpretació dels fets abans anomenats de (preadopció), tenen una durada estimada d’uns sis a divuit mesos.

En aquest termini màxim de temps se sol obtenir un acte d’adopció. Però mentrestant, un es porta un nen a casa que manté els seus cognoms d’origen i al qual no es pot inscriure en el llibre de família fins que no hi hagi sentència ferma. Quan una família decideix iniciar un procediment d’adopció, generalment, sol haver passat per un previ i molt meditat període de reflexió interior. La figura de l’acolliment familiar és la mesura de protecció de nens, nenes i adolescents que, amb caràcter administratiu o judicial, atorga la guarda d’un nen, nena o adolescent a una persona o nucli familiar amb l’obligació de vetllar per ell, tenir-lo en la seva companyia, atendre-ho, alimentar-lo, cuidar-lo i procurar-li una formació integral per tal de proporcionar-li una vida familiar substitutiva o complementària de la pròpia. En el marc de l’acolliment, la família acollidora assumeix una funció de col·laboració amb l’Administració en l’exercici de les seves funcions de protecció. Crec que l’important està en el centre d’una justícia que no té en compte la fragilitat dels infants, ni considera que és precisament la infància el bé més preuat que s’hauria de protegir.

Crec que molts assistents socials com psicòlegs, que consideren que la solució no és arrencar un nen de l’única família que coneix per donar-ho a una dona que no sap ni qui és. Només es veu a uns pobres pares destrossats, un nen que arrenquen d’aquests que eren per a ell els seus pares, que psicològicament farà patir a una petita criatura. Com si portar un nen al món fos una mena de dret de canviar-lo, quan un vulgui de mare per sobre del dret de l’infant a tenir una vida estimada, estable i protegida.

Molt al contrari el nen ha de ser el centre de l’atenció i l’única sentència vàlida hauria de ser la que el protegeixi del dolor i no, com molts casos que els apropen més a la desesperació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada