La coreana Choi Yoon-Hee havia escrit 20 llibres sobre com assolir la felicitat i era una autèntica celebritat al seu país. Doncs bé, fa 4 anys, va decidir llevar-se la vida, juntament amb el seu marit, en un hotel de la ciutat de Seul. En una carta adreçada a la seva família va assegurar que alguna cosa havia anat malament en el seu cos en els últims dos anys abans de penjar-se. Concretament, patia molt del cor i del pulmó. Curiosament, temps després una altra parella, en aquest cas nord-americans, que es dedicaven a donar lliçons per la ràdio sobre com millorar el desenvolupament personal van decidir deixar aquest món. Després de molts programes ajudant els seus oients a resoldre els seus problemes, Lynne Rosen i John Liting no van trobar consol pels seus i van decidir suïcidar-se amb bosses de plàstic plenes d’heli. La parella va deixar dues notes de suïcidi on explicava que havien decidit marxar del món junts. El motiu podria ser que tenien seriosos problemes econòmics i que ella patia un trastorn psicològic profund. Per si no ha quedat clar la seva feina era intentar resoldre els conflictes personals de la seva audiència. I ara explicarem el cas del britànic Michael Lane, també de professió gurú de l’autoajuda, que no va decidir marxar del món sinó matar a cops de mànec de paella a la seva companya sentimental i intentar atropellar a un transvestit a Las Vegas. S’autodefinia com el mestre de la felicitat i donava consells sobre com tenir una vida equilibrada.
Vull dir amb això que el gremi de l’autoajuda està format bàsicament per suïcides i assassins com els que he descrit abans? No exactament. El que asseguro és que també hi ha aquest tipus de gent. I el motiu és força simple. La gent volem que ens consolin i preferim les explicacions consoladores a la sovint, dura, realitat i per dir això tothom està capacitat. Tothom. Què preferim creure: que el món cada vegada està més immers en les desigualtats socials i que els qui som pobres o classe mitjana veurem com empitjoren més les nostres condicions socials o pel contrari preferim creure que si lluitem i adoptem una actitud positiva serem rics i increïblement feliços? I els que no ho aconsegueixin seran uns fracassats i uns perdedors lamentables. Considero que l’autoajuda és en la majoria dels casos una pèrdua de temps i força perillosa. Mai oblidaré aquell guru d’autoajuda valencià, un autèntic malparit, que explicava l’anomenat El Secret i deduïa que els malalts de càncer ho eren perquè tenien mals pensaments i actitud negativa i el cos havia reaccionat amb el càncer . Quelcom que, a banda de ser una barbaritat científica, és una barbaritat moral. Però aquell dia que el vaig conèixer va vendre totes les entrades de la seva dissertació.
La majoria dels llibres d’autoajuda són pura escombraria tot i que hi ha una minoria amb consells vitals realment interessants. En aquest darrer cas només hi ha un problema. No és molt difícil saber quins són els bons consells de vida. La majoria els sabem. Però no acostumem a posar-los en pràctica. I és que hi ha una sèrie d’inèrcies, pors als canvis i prejudicis que ho fan molt complicat. I també hem de dir que no és el mateix la comprensió racional que l’acceptació emocional. Per posar un exemple fora de l’autoajuda. Vaig llegir el famós tractat El príncep de Maquiavel sobre l’art del poder amb 23 anys i em va impactar. Però ara que tinc dues dècades més comprenc, ara sí de veritat, -perquè ho he vist més de prop- les mancances i límits del poder. En definitiva, l’autoajuda és com voler aprendre danès amb un llibre de cinc hores. No es pot, se’m contestarà perquè per parlar un idioma es necessiten almenys centenars d’hores de pràctica. Doncs quelcom similar passa amb la nostra conducta i amb els consells que donen els llibres d’autoajuda. Les circumstàncies canvien però les persones ho acostumen a fer lentament i això és el que l’autoajuda no entén o no vol entendre.