L’intent de qüestionar l’existència dels éssers humans, posa en evidència les mancances de la ciència, amb una clara absència de respostes sobre els temes vitals que més afecten els éssers humans. És per això que cada vegada més es parli de tornar de nou a recórrer a la filosofia, que en definitiva és la que a on no arriba la ciència ella s’hi atreveix a fer-ho.
La llei de la selva suposa un plantejament molt primitiu de l’ésser humà com una espècie animal que lluita per la seva supervivència, en un territori inhòspit competitiu. Molt diferent és l’amor i l’altruisme que sense cap tipus de dubtes, promouen l’harmonia i convivència dels éssers humans com a portadors de valors transcendents universals, que els poden ajudar a dignificar el seu sentit de la vida, compartint de forma solidària i comunitària les seves inquietuds.
Una conclusió raonable sobre els éssers humans podria consistir en deixar de creure la seva pertinença a l’espècie animal, justificadora de la llei de la selva, quan realment ho són de la diferent espècie humana, tot i acceptant camins paral·lels, que cal començar a diferenciar, rebutjant l’actual comportament salvatge del competir, per canviar-lo pel més civilitzat del compartir. Sigui quina sigui l’opció escollida, no es pot continuar vivint amb l’actual funcionament competitiu, d’acord amb el principi del que la pela és la pela i el demés són punyetes, apostant pels principis del moviment sènior que defensa una societat per a totes les edats, centrada en les persones i no els diners i vàlida per a tothom.
