Els Coen porten una fascinant tragicomèdia negre musical i una pel•lícula holandesa incomoda i desestabilitza amb un trama satànicaCrònica esperpèntica d’un fracàs anunciat Els germans nord-americans Joel i Ethan Coen competeixen de nou per la Palma d’Or a Cannes amb Inside Llewyn Davis després d’anys d’absència de la secció oficial del certamen francès quan van presentar No es país para viejos (2007). Els germans Coen obren la pel·lícula amb una estranya seqüència d’agressió al protagonista, Llewyn Davis (Oscar Isaac), després de fer un concert en una cava en un carreró fosc. Aquest pròleg introductori crea una atmosfera genuïna de cinema negre amb un personatge sinistre que emergeix de les ombres de la nit urbana per agredir al cantant.

Però aquesta desconcertant obertura serveix per obrir un immens flashback que buscarà il•lustrar les desencertades passes d’un cantautor que fracassa indefectiblement quan intenta obrir-se camí en l’escena musical novaiorquesa. Es prescindeix aleshores de l’enganyós enfocament en clau de thriller i ens endinsem en el conegut terreny del gènere biopic per reconstruir el camí erràtic d’un artista fictici encara que inspirat en la figura del folksinger Dave van Ronk. La pel·lícula és la crònica d’un artista bohemi solitari, sense domicili fix, que malviu en els sofàs d’amics i coneguts i que ha estat abandonat per la seva companya. Un conjunt d’ingredients propensos a l’estereotipat retrat d’artistes maleits encara que aquest personatge encaixa perfectament en la galeria de personatges estrafolaris i perdedors dels germans Coen. Aquest recorregut frustrat a la recerca de l’èxit i el reconeixement està explicat en clau de comèdia negre de tonalitats fatalistes amb un humor intel·ligent, impagables personatges estrafolaris com sempre a can Coen i gags visuals brillants. En aquesta comèdia fosca i esperpèntica juga un paper important la presència d’un gat sense nom que serveix per afegir més humor en primer terme però que compleix eficaçment la funció simbòlica de reforçar el caràcter extraviat i perdut d’aquest músic sense sort. No cal dir que el film esdevé també un pertinent retrat d’una època de la música folk novaiorquesa dels anys 60 a la zona de Greenwich Village amb nombroses actuacions de diferents grups vocals, solistes o duets de folk melòdic que porten la pel·lícula cap el territori del cinema musical.

D‘altra banda, un panorama musical que serà trasbalsat per la irrupció de la figura de Bob Dylan. Assalt a l’ordre establert en una inquietant comèdia satànica El realitzador holandès Alex van Warverdam ha presentat un estrany i inquietant film com Borgman de difícil encaix genèric ja que es mou en un territori relliscós. El film oscil·la entre la comèdia de l’astracanada i l’humor de l’absurd, el film de psicòpates i assassins en sèrie o les trames diabòliques i satàniques conspiratives. El personatge principal és Camiel Borgman (Jan Bijvoet), una espècie de líder d’un grup secret que vol trastocar l’ordre establert i que es fa passar per rodamón o pidolaire per entrar a les cases de gent rica i sabotejar-les des de dins. Aquesta premissa és força prometedora a més d’arrencar amb una seqüència sorprenent farcida d’imaginació i inaccessible a la comprensió d’un espectador perplex situat en un fora de joc constant. Oscil·lem entre la rialla que desvetlla un humor de l’estupidesa i el sense sentit però alhora detectem un joc sinistre i amagat que ens mou a una atemorida i perplexa inquietud. Ens congratulem amb la llavor de la desestabilització que conté aquest film, a l’igual que la seva personal aproximació a l’ambigüitat d’una figuració del mal com la que representa el protagonista que dona títol a la pel·lícula.

Un personatge malvat, pèrfid, que ens acosta als problemàtics territoris de la fascinació i l’atracció que pot desvetllat el mal. Intuïm una lectura social evident en la presentació d’aquesta maquiavèl·lica destrucció de l’ordre establert en una zona residencial amb famílies acomodades de part d’aquest estrambòtic grup organitzat resultat d’una aplaudida mala baba d’Alex Van Warverdam. Però resta finalment una sensació que aquesta pel·lícula en la seva dispersió genèrica i les voltes i giragonses que dona ens condueix a una via morta. La simpatia de la proposta i la pretesa subversió que conté crec que queda finalment en un discret foc d’encenalls. Queda, això sí, moments aconseguits de torbadora i malaltissa incomoditat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada