Senzillament sorprenent resulta l’operació fílmica de Steven Spielberg d’acostar-se a una figura llegendària com és Abraham Lincoln, setzè president dels Estats Units que va governar el país des del 1861 fins al seu assassinat el 1865. L’aproximació de Spielberg consisteix en prescindir absolutament dels registres de la biografia elogiosa, la hagiografia, i en canvi procura desmuntar la dimensió mítica i, fins i tot, martirològica, d’aquest gran pare de la pàtria americana.
Spielberg es centra en un breu però intensíssim període que abraça els darrers tres anys del controvertit mandat del president Lincoln. Uns anys de turbulències en què com a president ha de liderar els Estats Units de la Unió en la guerra fratricida contra els estats confederats del sud que es van separar de la Unió immediatament després de la seva elecció. Si la consecució de la pau en la cruenta i sagnant Guerra Civil va esdevenir el gran camp de batalla de Lincoln, el seu segon front va ser la determinació i tossuderia que va mostrar per aprovar la històrica tretzena esmena a la Constitució que obria el camí a la derogació de l’esclavatge.
El que podria haver estat un film èpic farcit de batalles colossals o un fresc històric superficial i decoratiu pren la forma d’un film polític precís, dens, incisiu i apassionant sobre les martingales del poder i les poc decoroses estratègies polítiques per captar adhesions com comprar representants públics amb prebendes durant les negociacions per aprovar el somni igualitari de Lincoln.
Evidentment que es fa palesa una petjada inflamatòria i patriòtica en la vibrant recreació al detall de tot el procés parlamentari de l’aprovació final de l’acta d’abolició de l’esclavatge. Clar que també es copsa el costat més carismàtic i popular del lideratge de Lincoln o la seva dimensió humana en diferents moments, però preval una intencionalitat de contraposar a les llums i la claror de la dimensió històrica del personatge les ombres de les trampes, els enganys, els tripijocs, el joc brut de la política. El costat fosc que viu arrapat en els intestins de la política emergeix a la inquietant superfície del relat cinematogràfic de Spielberg.
I és que ens trobem lluny, per exemple, del camí emprés en la forja de l’heroi nacional en clau positiva i enaltidora que feia John Ford a El joven Lincoln l’any 1939. Ara predomina un enfocament crepuscular, amb profusió d’espais closos i atmosfera claustrofòbica. El personatge apareix envellit, d’aspecte depressiu mentre habita ambients pesats i soporífers. Un personatge ombrívol que viu acompanyat d’una dona aclaparada pel dol de la mort d’un fill fins pràcticament la follia, en un estat d’amargura que sembla expandir-se al propi Lincoln i contamina tota la seva vida domèstica. En aquest opressiu entorn familiar destaca també les pressions d’uns pares per evitar, infructuosament, que el fill gran s’allisti per anar al camp de batalla.
Lincoln és una figura escardalenca, nosferàtica, tenebrosa. Moltes vegades esdevé un efígie, un bust marmori, una estàtua. Els contrallums, els clarobscurs, els miralls redunden en aquest visió escultòrica, com mancat d’humanitat, un tros de pedra d’història que amoble espais sense respiració. Spielberg ens ofereix aquesta apreciació des d’un gust pictòric extraordinari amb composicions estudiades i treballades, amb una estètica enbarrocada, recarregada.
Tampoc es pot obviar la prodigiosa interpretació de Daniel Day-Lewis, viva reencarnació de Lincoln, que l’ha dut a recollir el premi Globus d’Or al millor actor per aquesta extraordinària performance. D’altra banda, únic guardó de les set nominacions a les quals aspirava Lincoln, que sembla haver cedit el fàcil reconeixement en favor d’una altra pel·lícula històrica i política nominada com Argo de Ben Affleck. Al capdavall, aquesta tria reflecteix un triomf de l’entreteniment, el thriller, la comèdia i l’acció ben envasada en l’embolcall d’Argo enfront de la profunditat i complexitat que imprimeix Spielberg al seu retrat en penombra a Lincoln.
Per Joan Millaret Valls / ACPG – Redacció