Els Bancs Centrals Europeus han de ser independents o no?

Lluís Samper
Lluís R. Samper Pascual

Per a saber si els Bancs Centrals Europeus han de ser independents, el primer que hauríem de dilucidar és si compleixen les tasques que de comú els han estat encomanades per llei i si això ho fan amb un enfocament tècnic i professional, en profit de l’interès general de la ciutadania, de forma transparent i actuant amb independència del poder polític, financer, empreses multinacionals i altres poders fàctics.

A causa de la cessió de sobirania en favor de la U.E. la funció dels bancs centrals de cada estat del vell continent, llevat excepcions, es va veure gairebé reduïda al d’entitat merament supervisora. En el passat, havien estat emissors, reguladors i supervisors. Ara, els estats membres,  pel seu compte, poden continuar emetent deute sobirà (fins quan?) però no poden recórrer unilateralment a la devaluació de la moneda perquè ja no en tenen una de pròpia, sinó una de comuna.

Els bancs centrals dels  estats europeus compleixen la missió supervisora que els ha estat encomanada? En general penso que no, perquè tenim abastament exemples de manifesta negligència per part d’ells, com també dels organismes contra el blanqueig del diner i contra el frau, que en moltes situacions, en les quals, preventivament havien d’actuar o intervenir, han mirat cap a un altre costat.

Fent un cop d’ull a la hemeroteca, a Gran Bretanya veurem el cas del banc Northern Rock nacionalitzat el 2008, que un cop sanejat a costa del contribuent retornà al sector privat. A Estats Units el cas del Banc Bear Sterns amb dificultats de pagament, comprat pel banc JP Morgan Chase a un preu irrisori, aquell mateix any.  Més recentment a Espanya, el cas de Bankia o el de les caixes d’estalvi, per posar algunes de les situacions més conegudes, de capitalització dels guanys en favor de l’inversor i socialització de les pèrdues a càrrec de la col·lectivitat

Ara paguem les conseqüències d’haver deixat de regular el sistema financer, política iniciada en l’era ultra liberal de Ronald Reagan i Margaret Tatcher, que encara té els seus adeptes i defensors.

Éric Toussaint, president del CADTM diu que “L’única sortida vàlida és capgirar totalment les prioritats: reglamentacions molt estrictes per les empreses privades; inversió pública en massa en els sectors que permetin  gaudir dels drets humans fonamentals  i protegir el mitjà natural, la recuperació pels poders públics de les palanques de decisió per afavorir sense excepcions l’interès  general”.

També ens  diu: “Aquesta crisi  demostra amb claredat que sotmetre la gestió de l’economia mundial a la lògica del màxim benefici representa un cost enorme per la societat” i afegeix: “Els bancs han jugat amb l’estalvi i els dipòsits líquids de centenars de milions de persones. Els seus errors condueixen a pèrdues enormes i a drames humans”.

Juan H. Vigueras, per la seva part, diu:” Com que la Unió (Europea) només té directives en matèria financera  i en aquesta matèria  Brussel·les no gaudeix d’autoritat supervisora,  continuaran (els seus membres) sense tenir a  ningú que els controli els comptes ni la solvència dels seus bancs ni els requereixi la identificació dels clients i l’aplicació de les normes contra el blanqueig, perquè el Banc Central Europeu només s’ocupa de la política monetària i de l’emissió de l’euro.”.

Com que els bancs centrals dels estats membres, pel que sembla, bona part d’ells no fan la feina que tenen atribuïda, al meu parer caldria buidar-los, encara més, de contingut i dotar de més competències i responsabilitat al Banc Central Europeu, incrementant la  seva capacitat supervisora, per mitjà dels anomenats stress tests  als bancs  de l’ eurozona.

Igualment crec que en el futur immediat, quan no hi hagi tantes turbulències econòmiques, seria bo centralitzar l’emissió del deute de l’eurozona en el Banc Central Europeu i evitar així la disparitat de remuneració d’aquest producte financer que oscil·la, dins d’un ventall una mica ampli, des d’un interès positiu a un de negatiu, i una prima de risc alta, baixa o nul·la, en funció de la solvència contrastada del país membre emissor.

Abans d’arribar a l’objectiu proposat, potser caldrà prendre mesures d’una altra índole, com per exemple democratitzar els òrgans executius comunitaris, enfortir el Parlament Europeu i dotar a Europa d’una Constitució votada pels ciutadans, que contribueixi a una major unió política,  posi un límit a la solidaritat,  harmonitzi la política financera, tributària i laboral, i vagi eliminant nivells d’administració sobrers. Al mateix temps que es construeix una Europa econòmica, la dels mercaders,  s’en pugui bastir una de social.

El President Bush es planyia de que quan volia parlar amb algun alt responsable polític europeu no sabia a qui trucar. Cada país del nostre continent tenia i té la seva pròpia política. Penso que seria bo remar tots en la mateixa direcció, establint, cada cop més, una política  comuna en àmbits com poden ser, entre molts altres, el  de les relacions exteriors i el dels drets dels ciutadans.

El Marc Regulador Internacional per Bancs (Basilea III) em sembla un pas endavant, tot i que  al meu parer té uns terminis de posada en marxa massa amplis i  es demostra  insuficient per evitar que es torni a repetir una crisi, com l’actual. Opino que només podrem defugir d’aquests sotracs, si es tornen a regular els mercats, es bandegen els corruptes, s’elimina o minimitza la possibilitat d’especular i es redueix la burocràcia.

Crec que seria positiu que els estats membres cedissin més sobirania a  Europa i és dotés de més atribucions al Banc Central Europeu, amb un status que refermés la seva independència, similar al  que gaudeix  la Reserva Federal dels Estats Units, quan posa en marxa programes, com per exemple,  els diferents Quantitative Easing que tan bons resultats els ha donat a l’hora de recuperar el consum  de les famílies i generar nous llocs de treball, rebaixant la taxa d’atur, no cal dir-ho, a uns nivells baixos,  envejables per qualsevol dels  països que estem situats a aquest costat de l’Atlàntic.

 

*Aquest article va ser publicat el 27 de maig de 2015, tot just fa 6 anys, l’autor ha volgut tornar a publicar-lo per a que es pugui veure com és completament vigent encara.

TOTES LES NOTÍCIES