‘No veure tres en un burro’, ‘no dir ni ase ni bèstia’, ‘ser una rata de biblioteca’… Els animals són protagonistes absoluts de la cultura popular, en contes, en la imatgeria, i també en les dites populars. El llibre Els 100 refranys catalans més animals de la il·lustradora Mariona Cabassa (Ed.Cossetània, 2020) ens proposa un recorregut per dites que de ben segur hem escoltat i utilitzat moltes vegades, però també per altres de més desconegudes.
Com relata la presentació del llibre, els animals formen part del nostre llenguatge simbòlic: peluts, tossuts, amb bigotis, amb plomes, amb escates, grans, petits, camacurts, camallargs, amb banyes, bruts, polits, salvatges, ballarucs…, que són part de la nostra cultura des de fa anys i panys, amb alguns embarbussaments ben animals per completar la diversió de tot el públic”.
Entre els refranys recollits, n’hi ha un per a cada mes de l’any, com per exemple, ‘Del desembre a la fi, cada cabra amb son cabrit’, o ‘Agost calent, cigne corrent’, o altres referits al bosc, com ‘Vendre la pell de l’os abans de caçar-lo’.
Un llibre essencial per conservar i difondre el refranyer català, que té aproximadament unes 10.000 dites populars. Però el repertori, com ha explicat el filòleg Víctor Pàmies, que fa vint-i-cinc anys que recull refranys i frases fetes, és tancat, perquè la llengua ja no n’ha de fer ús. En canvi, sí que neixen frases fetes i locucions en resposta als canvis de referents. A tall d’exemple, hem passat de fer Pasqua abans de Rams a casar-se de penal (prenent un referent futbolístic); de plegar veles a llançar la tovallola. Abans d’algú que corria molt se’n deia ser un nuvolari i després ser un fitipaldi (referint-se a dos automobilistes d’origen italià).
Ens de Comunicació