‘El ventre del mar’ d’Agustí Villaronga


El director d”Incerta glòria’ presenta ara ‘El ventre del mar’, adaptació cinematogràfica de la novel·la ‘Océano mar’ d’Alessandro Baricco, gira al voltant de la tragèdia marinera de 1816 d’un grup de nàufrags francesos llençats a la deriva enmig del mar. Villaronga, que va rodar la seva pel·lícula, immers encara en la pandèmia en el seu poble natal de Mallorca, Felanitx, va triomfar al Festival de Màlaga aconseguint el rècord inaudit de sis premis: millor pel·lícula, millor director i millor guió pel mateix Villaronga, millor actor per Roger Casamajor, millor fotografia per Josep Maria Civit i Blai Tomàs i millor música per Marcus JGR.

Aquesta crua pel·lícula de supervivència inspirada en uns fets històrics immortalitzats pel pintor romàntic francès Théodore Géricault a ‘El rai de La Medusa’ evoca aquest popular episodi afegint-hi una lectura actual tot enllaçant el drama d’aquests nàufrags abandonats a la seva sort amb el drama dels nàufrags actuals del Mediterrani. ‘El ventre del mar’ és un film desesperat i paroxístic fet d’emocions extremes en abordar, en tota la seva cruesa, la desgràcia d’aquest grup conformat per unes 150 persones de les quals tan sols en van sobreviure una quinzena després dels estralls causats per la fúria de les onades i les tempestes, la fam i la set, la follia i la desesperació i, fins i tot, el canibalisme.

Un film d’horror arriscat que en alguns moments ens recorda clarament, per la disposició dels personatges o la composició de grup en el rai, el cèlebre quadre de Géricault. Una pel·lícula en color i blanc i negre que sobresurt pel tractament innovador d’una fotografia en blanc i negre duríssim i, també, un tractament matisat del color que dona com a resultat la sensació d’haver vist una pel·lícula en blanc i negre. També destaca un element de posada en escena evident, una teatralitat gens dissimulada, més enllà del fet que el rai sembli en si mateix un reduït escenari, sinó la predilecció per escenaris de rodatge com fàbriques abandonades.

Un altre element clau és la relació de poder dins del rai, una espècie de combat entre l’oficial metge, Savigny (Roger Casamajor), que adopta la figura de líder del grup, prenent decisions draconianes, i el mariner ras de color, Thomas (Oscar Kapoya). La pel·lícula afegeix un component al·legòric evident, no només per l’evocació de les tragèdies marines del passat i del present, sinó també pel rodatge durant el confinament que sembla al·ludir al daltabaix humà durant els moments més esgarrifosos de la pandèmia. Ressaltar la valentia en el tractament cinematogràfic que trenca el relat cronològic dels fets per deixar una espècie d’encavalcament de formats, com cinema històric, el documental, l’enfocament teatral, la pel·lícula de supervivència, el vessant més artístic o la seva dimensió ètica i filosòfica que reflexiona sobre la condició humana en condicions de subsistència al límit. Una grandiosa i inabordable pel·lícula cridada a ser una de les pel·lícules indiscutibles de l’any.

TOTES LES NOTÍCIES