A l’amic Josep Sabatés (Pep Salsetes per molta gent), ex-cuiner avui dedicat en cos i ànima al tomàquet i verdures similars, li ha faltat l’ull comercial per apuntar els seus tomàquets recuperats a la febre del tricentenari. L’altre dia, quan al Centre Cultural del Born i sota el paraigua de la revista Cuina, explicàvem a duo les virtuts, història i anècdotes del tomàquet, els assistents van poder tastar vuit de les varietats de tomàquet recuperades només al Vallès i per l’Associació Llavors Orientals. Un veritable plaer que dóna peu a una reflexió.
El tast va demostrar de forma contundent com el tomàquet collit madur passa la mà per la cara una i cent vegades al que, collit verd, madura a base de gas etilè a les cambres frigorífiques. I que els que parlen del sabor del tomàquet d’abans (entre ells la gent de Slow Food i en general els defensors del Kilòmetre Zero) tenen més raó que un sant. De la mateixa manera que va demostrar, descarregant al Born les capses de tomàquets collits el matí, com es feia anys enrere, que el tomàquet i el fred no son amics.
El que ja no accepto amb tanta mansuetud és el fatalisme que sol acompanyar aquestes reflexions. Aquesta rendició resignada al tomàquet clònic (transgènic o no) que es pot rebatre amb tanta facilitat. Sobretot fora de les muralles metropolitanes.
Perquè sortosament, encara hi ha pagesos a casa nostra que estan en condicions de collir el tomàquet madur i dur-lo al mercat setmanal. Perquè, sortosament també, les tomaqueres no demanen una suite de luxe o el camp del Barça per créixer. Un hort urbà, una safata al terrat o una torreta al balcó poden permetre’ns gaudir –si més no durant uns dies- d’uns tomàquets com aquells que enyorem o que en Pep Salsetes ens va fer tastar al Centre Cultural del Born.
Comencem pel tomàquet. Algú ha de fer el primer pas. Estic convençut que, si entre tots recolzem aquestes iniciatives, podrem mantenir i fins i tot recuperar bona part del nostre patrimoni gastronòmic. Que així també es fa un país.