Diuen que els indis americans van demanar a Manitú un càstig contra els homes blancs, culpables del seu gran extermini. La venjança de Manitú va consistir en matar més blancs que indis assassinats. Per fer-ho possible, Manitú va fer servir la droga, eficaç i mortífera del tabac. Cal no oblidar que només fa 500 anys de l’exportació del tabac fora d’Amèrica, pocs comparats amb els molts anys que la humanitat ha estat sense fumar. També constatar que la venjança de Manitú ha sobrepassat la mortandat de l’home blanc i s’ha convertit en universal.

Es curiós que per iniciar-se en el tabac l’organisme humà el rebutgi provocant inclús vòmits que amb el temps, una vegada assimilat el seu us, es converteixi en un hàbit i una drogodependència molt difícil de superar. El fet de que costi tant deixar de fumar, suposa un greu problema, per una societat que plenament assabentada dels efectes mortals del tabac, ha renunciat a pensar que encara que estigui sotmesa a la venjança cruel de Manitu, si una persona vol i ho te clar pot, per ella mateixa desfer el malefici.

Per altra banda no s’acaba d’entendre que en una hipotètica balança econòmica les despeses sanitàries per atendre les seqüeles del tabaquisme potser no són compensades pels impostos ingressats per la seva comercialització. Tot i que la prohibició de la seva venda, potser no sigui la millor solució, està clar que cada vegada més, per protegir als fumadors passius, els fumadors actius ho hauran de fer en llocs exclusivament destinats per a ells.