Títol: El rei golafre
Escriptor/a: BLANCH, Eduard
Il·lustrador/a: Emília Lang
Editorial: Excellence Editorial
Pàgines: 44
Edat: primers lectors
El rei golafre proposa un origen a la tradició del tió nadalenc, i ho fa creant una història que segueix els cànons de la literatura popular: això era un rei que, com que no se sentia mai satisfet, enviava els soldats perquè requisaren als habitants del poble tot menjar dolç fins al punt que la vila es queda gairebé sense cacau, ni farina ni melmelades.
Atesa la situació preocupant, la fornera reuneix el veïnat i demana que, entre tots, ajunten allò que els queda perquè farà un darrer pastís. Atret per la flaire deliciosa, el monarca engoleix l’àpat màgic i, a l’endemà, apareix convertit en un arbre que creix i creix sense parar. Els soldats no tenen més remei que tallar-ne les branques i repartir la fusta entre els súbdits. Però, a la nit, els troncs fan uns sorolls inquietants, de manera que la fornera avisa tothom que si volen apaivagar els gemecs han de donar-hi cops de bastó; així és com els tions caguen dolços i caramels. L’argument no acaba ací, però; encara té un parell de girs i un final original i un punt modern que, tanmateix, encaixa bé amb el conte.
En harmonia amb aquest aire tradicional, Emilia Esteban Langstaff –que juntament amb Eduard Blanc Barbany formen la companyia Pea Green Boat– compon les il·lustracions amb fotografies de tota una sèrie de figuretes de fusta que gesticulen com titelles: destaca, per exemple, l’estampa de les pàgines 4 i 5, en què apareixen tres soldats carregats de magdalenes, coques i altres llaminadures; al darrere, arbres i camps de cultiu, i, més enllà, el poble i el castell. O el moment en què els vilatans es reuneixen en rogle a la plaça principal. A més de la profusió de detalls que caracteritzen cada personatge, les imatges mostren també diversos animalons que enriqueixen la trama principal: el gat i el ratolí panxacontents perquè s’alimenten de les restes d’allò que menja el rei, el gos mandrós que alça l’orella quan l’amo crida i que l’acompanya, fidelment, fins al final de la història, el pit-roig del bosc i –sobretot– el cap d’una curiosa rabosa que observa la fornera quan recull alguns ingredients per al pastís misteriós. La rigidesa de les figures i les proporcions imperfectes –aquest intent de profunditat que es busca amb la superposició d’objectes en plans diferents– recorden, d’alguna manera, la ingenuïtat i el primitivisme del romànic, trets que també s’avenen amb l’esperit de les narracions meravelloses.
Arantxa Bea / Clijcat / Faristol
