Fa poc vaig recordar la famosa frase del filòsof Nietzsche que diu que allò que no ens mata ens fa més forts. Baixem de l’elevat contingut filosòfic a la més prosaica realitat. La vaig observar en un cartell publicitari on es veu un home atractiu i viril i, en segon terme, el seu rellotge i la frase. Tanquem parèntesi de la prosaica realitat: l’anunci, almenys en el meu cas, no deu ser molt brillant perquè recordo la frase i el model però no la marca que anuncia i que suposo que devia ser el més important.

Tornem a la frase: Nietzsche va ser el creador del concepte superhome que després tant potinejarien els nazis. Proclamava, entre altres coses, la mort de Déu i l’enganyifa de la civilització occidental basada en el judeocristianisme. Creia, com a bon reaccionari tot i que il·lustrat i diferent, que les masses tenien massa poder i que les minories creadores i lúcides, els superhomes, haurien de tenir més força i menys empatia.

Curiositats de l’existència: Nietzsche es va tornar boig per un excés de sensibilitat en veure patir un cavall i va perdre la lucidesa fins a la resta de la seva existència. És a dir: el creador del concepte dels homes superiors que vencerien les fragilitats i farien el que calgués era increïblement sensible i fràgil i torturat. Qui diu que no hi ha inconsistències i incoherències?
 
Però passem de Nietzsche a un plànol més general. És cert que, sovint només creixem, és a dir madurem, amb les pèrdues. Tenia una coneguda que m’explicava que havia estat una adolescent rebel i que s’havia deixat portar per unes teòriques amigues. Doncs bé, va haver de repetir curs i el que és pitjor va veure com un familiar a qui estimava molt es moria de cop de càncer. Va madurar de cop, em repetia.

Sobretot perquè va constatar que les antigues amigues havien desaparegut de la seva existència quan més les necessitava. Quelcom similar ens passa a la majoria. Puc parlar per mi mateix. Durant bona part de la meva existència he estat una persona relativament insegura i amb una certa agressivitat continguda que, com a mínim en això he estat una mica espavilat, he canalitzat amb l’humor. No fa falta dir que, habitualment, molt sarcàstic. Van arribar els 40 i poc temps després vaig perdre una bona feina i una altra de substitució i un parell de negocis que vaig iniciar es van enfonsar.

La meva vida sentimental es va convertir en un autèntic desastre i també vaig perdre un familiar a qui havia apreciat molt. Però després de la tempesta va tornar la calma. Totes aquestes pèrdues em van provocar un dolor brutal i, en alguns moments, totalment insoportable. Però lentament les vaig anar integrant. Havia après, pel camí, unes quantes lliçons sobre la vida laboral i la sentimental i sobre com gestionar millor els nostres sentiments. Sí, el que no em va matar em va fer més fort però ho matisaria: més conscient de les meves fragilitats i més respectuós amb els meus errors inevitables i els dels altres. I una bona part de la ràbia que sentia es va transformar.

Per això fa poc em vaig sorprendre a mi mateix quan em van preguntar quina havia estat la millor edat i la meva resposta va ser que aquesta. És cert que no tinc l’energia dels 20 però, a canvi, tinc una cosa millor: la saviesa dels 40 que ha estat aconseguida, en bona part, per haver passat pels 20 i els 30. I també perquè el que no ens mata ens fa més forts si tenim un objectiu en la vegada que faci més fàcil acceptar els inevitables problemes i les pèrdues. Que en el meu cas és, simplement, ser una mica millor cada dia. Només això. Ni més ni menys que això.