L’Exhortació del papa Francesc Evangelii gaudium, el goig de l‘Evangeli, ens convida a “recuperar la frescor original de l’Evangeli”, trobant “nous camins” i “mètodes creatius”, a no tancar Jesús en els nostres “esquemes avorrits”. És necessària “una conversió pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan” i una reforma d’estructures eclesials perquè esdevinguin més missioneres”. Escriu “sota la llum de l’alegria per tal de redescobrir la font de l’evangelització en el món contemporani. En aquesta expressió es podria resumir tot el contingut del nou document que el Papa Francesc ofereix a l’Església per delinear els camins del compromís pastoral que l’ocuparan en el futur proper” (Mons. R. Fisichella). És una invitació a recuperar una visió profètica i positiva de la realitat, sense per això deixar de veure’n les dificultats.

Destacaré algunes idees més concretes del seu escrit: el Papa convida a una saludable descentralització, a obrir els temples i les portes dels sagraments perquè siguin sempre acollidores, prefereix una Església “ferida i tacada per sortir al carrer, abans que una Església preocupada per ser el centre i que acabi tancada en un embolic d’obsessions i procediments”. Exhorta a no deixar-se vèncer per un “pessimisme estèril” i a ser signes d’esperança, posant en marxa “la revolució de la tendresa”. Fugir de l’espiritualitat del benestar que rebutja els “compromisos fraterns” i vèncer “la mundanitat espiritual” que consisteix a “cercar, en lloc de la glòria del Senyor, la glòria humana”.

A l’exhortació fa una crida a les comunitats eclesials de no caure en enveges ni en gelosies dins del Poble de Déu i en les diferents comunitats. I proposa fer créixer la responsabilitat dels laics, mantinguts al marge de les decisions arran d’un excessiu clericalisme, i afirma que “encara cal ampliar els espais per a una presència femenina més incisiva en l’Església”, en particular “en els diversos llocs on es prenen les decisions importants”. Reafirma la força activament evangelitzadora de la pietat popular i encoratja la investigació dels teòlegs. Es deté també en l’homilia que ha de ser breu i evitar assemblar-se a una xerrada o una classe, i que digui paraules que abrusin els cors, fugint d’una predicació purament moralista o adoctrinadora. “Una idea, un sentiment, una imatge”, i que doni sempre esperança.

Denuncia el sistema econòmic actual que és injust en la seva arrel, que mata perquè predomina la llei del més fort. “Els exclosos no són «explotats» sinó deixalles, sobrants”. S’exclama contra la tirania invisible, de vegades virtual”, d’un “mercat divinitzat” on imperen l’especulació financera, una corrupció ramificada i una evasió fiscal egoista. Denuncia els atacs a la llibertat religiosa i les noves situacions de persecució per als cristians… En molts llocs es tracta més aviat d’una difusa indiferència relativista. S’interessa per la família que travessa una crisi cultural profunda. I reafirma “l’íntima connexió que existeix entre evangelització i promoció humana”. L’Església «no pot ni ha de quedar-se al marge en la lluita per la justícia». Vol una Església pobra per als pobres. I convida a tenir cura dels més febles: els sense sostre, els tòxico-dependents, els refugiats, els pobles indígenes, la gent gran cada vegada més sols i abandonats i els emigrants. Que no es negui la dignitat humana als nens que estan per néixer, els més indefensos i innocents de tots. “No és progressista pretendre resoldre els problemes eliminant una vida humana”. Tot ho resumeix molt bé quan exclama: “No ens deixem robar l’alegria de l’evangelització!” (83).