Hi ha poques persones que m’hagin causat tant impacte com en Lluís i això que només el vaig conèixer fa uns mesos. En Lluís és un català que té una mica més de 50 anys i que ha viscut a diferents indrets de Catalunya però també a Andorra i a Anglaterra. Precisament per haver viscut en una petita ciutat anglesa sap parlar correctament l’anglès. Fart de no trobar feina a Catalunya (perquè comença a ser una veritat científica que és més probable que et toqui la loteria que trobar feina decent quan tens més de 40 anys) va tornar a les Valls on havia estat treballant un temps al sector de l’hoteleria. Pensava que amb el seu currículum dens al sector hoteler i amb el seu domini de l’anglès (a banda de saber perfectament el català per ser la seva llengua) podria prosperar i començar de nou al Principat. Ah, me n’oblidava. Al Lluís li agrada la poesia i fins i tot ha escrit alguns llibres de poemes. Un dels seus grans somnis és que siguin publicats i passar així, encara que sigui en la lletra petita, a la història de la literatura. Com vaig tenir un somni similar vam connectar força. Però el seu somni més immediat, subsistir dignament, es va truncar. Durant uns dies va dormir a la montanya en un sac de dormir. No tenia prou diners per buscar-se una pensió. Després de diversos no en empreses a la seva demanda d’un lloc de treball va haver de contactar amb una ONG. Aquesta li va subministrar un lloc on dormir i menjar perquè passés uns dies. Finalment va decidir marxar i tornar a Catalunya: amb les mans buides. Recordo que em va comentar que una de les seves poesies properes parlaria dels difícils embats que ens brinda l’existència i com hem d’afrontar-los com si estiguéssim a la mar. Nus però decidits a seguir endavant. O almenys això és el que recordo. De totes maneres el que jo li vaig dir va ser més prossaic ja que li vaig explicar allò que ja estava constatant: aquella Andorra on quasi tothom podia tenir una vida decent, treballant molt això sí, s’havia esvaït. Aquella terra de les oportunitats, les Nacions Unides dels Pirineus l’havia arribat a anomenar algú, ja no donava oportunitats.
I les estadístiques que han sortit recentment ens parlen que l’atur ha baixat a Catalunya i està en un 22 i escatx per cent. Dono per suposat que en Lluís no deu ser d’aquests que han trobat feina ja que és massa jove per a jubilar-se i massa gran per tornar al mercat de treball formal. A Espanya la xifra és d’un 26% i es veu que els aturats serien més si no haguessin marxat molts com en Lluís contribuint, per tant, a que la xifra dels desocupats minvi. Suposo que alguns d’ells deuen ser gent com ell que va marxar a altres terres i va tornar i va acabar sent un estranger allà on havia crescut. I a Andorra segueix havent poc atur però és, sobretot, perquè molts dels qui no tenen feina acaben marxant. Quants com ell tindran nostàlgia d’aquella terra en la que van estar un temps? Quants com ell tindrem nostàlgia si hem de marxar pel mateix motiu? Seguirà tenint humor i ganes i esperit, sobretot esperit, per fer poesia? Ho seguiria tenint jo si estigués en les seves circumstàncies?
