El poder del riure

Un dels moments més interessants de la coneguda novel$la El nom de la Rosa d’Umberto Eco és aquell en què descobrim que el monjo assassí ho fa per a evitar que es conegui un llibre d’Aristòtil sobre la importància del riure. Segons assegura el riure allibera els mortals de la por a Déu i els proporciona alleujament. Probablement sigui un dels homenatges més interessants al poder del riure que he vist mai. Perquè el cert és que, efectivament el riure té un component alliberador. Comencem per les obvietats: és difícil estar enfadat o trist i riure tot i que no impossible.

I és el màxim senyal que gaudim d’un moment d’alegria. Diuen alguns científics que res millor per a l’organisme i la nostra salut mental que riure sovint. Quelcom que confirma el que ja diu la saviesa popular. Però què és el riure? En principi el riure és un senyal fisiològic que sorgeix de la sorpresa quan esperàvem una cosa i ens trobem una altra. És l’exemple de l’acudit del psiquiatra que recomana al pacient que vagi a veure un pallasso que el farà riure i el seu pacient li respon que ell és el pallasso. No ens ho esperem i això ens fa gràcia.

Riem quan l’home superb s’ensopega i també quan no ho és. És a dir quan veiem trencaments del que considerem rutinari. El riure podem concloure no és un sinònim de l’alegria però sovint estan força relacionats. I recordem el que deia abans que riure més sovint produeix un benestar físic i, espiritual, més gran. Està l’exemple clàssic del periodista Norman Cousins al qual van diagnosticar pocs mesos de vida i va decidir passar la resta del que se suposava que era la seva existència visionant cada dia diverses pel·lícules dels famosos còmics germans Marx. Va viure uns quants anys més del que estava previst i va escriure un llibre on descrivia la seva experiència.

No crec que si tenim una malaltia incurable i veiem pel·lícules còmiques ens curem però tindrem una existència millor. De vegades la felicitat consisteix en això: en tenir alguns bons i simples moments i en tenir-los més sovint del que fins fa poc era habitual. Hi ha una altra importància del riure que ja s’explicava a El nom de la rosa: desacralitza el poder i les seves mentides. És una evidència que només els règims democràtics accepten de bon grat la sàtira i no del tot.

Tots els règims dictatorials persegueixen aquells que se’n riuen dels seus dogmes i dels seus governants. En les democràcies també s’intenta sovint però no s’aconsegueix tant. Què és el riure doncs? Potser no és allò que ens fa diferents dels altres animals però sí el que ens fa més humans. És el que desacralitza el poder i, de vegades, desmitifica l’absurditat de l’existència. De fet, hi ha una dita que assegura que si vols explicar la veritat a la gent millor que els facis riure. Què és el riure? El que ens permet veure’ns tal com som, acceptar-nos i treure un bon moment. Sí, potser vist així, és lògic que el monjo assassí de la ficció a El nom de la rosa i altres dèspotes de la vida real el persegueixin tant.