Ho vaig llegir no sé on: les persones necessitem ser abraçades, almenys durant sis segons per ser més feliços. Desconec quina validesa científica té això, sí és que en té alguna, però és força de sentit comú. Els humans no som una illa ja que necessitem els altres. Es veu molt més clar en els nostres cosins biològics: els simis. Què fan per mostrar el seu apreci pels seus congèneres? Doncs abraçar-se i ajudar-se mútuament a netejar-se i a estar millor. L’exemple més clar entre els simis és el de l’espècie anomenada bonobos, que disminueixen els seus conflictes a través de les constants abraçades i el sexe (sovint en grup). Ah, i les femelles tenen un paper molt important en el lideratge dels grups. Podríem dir que els bonobos són els hippies (volen l’amor i no la guerra) del regne animal. Per contra, els ximpanzés són molt agressius i això de les abraçades ho fan molt menys. Els humans estaríem en un terme mig entre els bonobos i els ximpanzés. Tornem als humans. En la cultura occidental no ens agraden gaire les efusions públiques, tot i que n’hi ha més en l’àrea mediterrània, però està clar que és un error. Abraçar algú ens produeix endorfines, una substància que provoca plaer, a més d’ajudar a estrènyer els lligams entre les persones.
 
Per tant, i tornant al principi de l’article, necessitem abraçar-nos més. Si tenim als nostres progenitors vius és el moment d’abraçar-los més. Si estem en parella és el moment d’incrementar el nombre d’abraçades: ajuda a incrementar el plaer i pot fer que el sexe vingui més fàcilment, però sobretot dilueix els possibles conflictes i malentesos que genera tota relació i, per tant, manté i renova aquesta unió. I potser ho hauríem de fer més amb els amics i altres sers estimats, així almenys ho crec. Des de fa molt de temps, també crec que hauríem de copiar més els bonobos i crear lligams entre totes les persones a través de l’amor i el bon rotllo. Potser necessitem ser com els ximpanzés, agressius i dominants, per sobreviure i prosperar en la jungla de la vida (per la majoria de nosaltres una jungla urbana) però no hem de menystenir l’experiència i l’exemple dels bonobos. I anem més enllà: hauríem d’abraçar més la vida, en general. Gaudir més dels bons moments senzills: una bona conversa amb gent que estimem, una passejada pels carrers o la muntanya, contemplar amb gaudi un bosc, el mar o un riu, la lectura d’un bon llibre o simplement una estona morta pensant en el no res. Sí, ara que ho penso, hem d’abraçar més els altres però també l’existència perquè si no aquesta se’ns escapoleix.