La notícia ens preocupa però no ens sorprèn: el màxim accionista d’un mitjà de comunicació del país ha decidit prescindir dels serveis d’un dels seus comunicadors perquè no li agradava el que dibuixava i publicava “al seu mitjà”.I ha cregut que el món de la comunicació és simple i que es regeix pel principi de ‘l’ordeno i mano’.

I no ens sorprèn perquè no és pas el primer cop que ingereix en els continguts del seu mitjà simplement perquè no li agradava el què s’havia publicat.

Parlar de periodisme és posar-lo en un món aliè i desconegut. És normal i lògic que l’inversor en el món de la comunicació es preocupi pel funcionament de l’empresa i de la seva situació econòmica, i que els continguts siguin competència dels professionals (maquetadors, fotògrafs, periodistes, publicistes, etc.)

En el cas que ens ocupa, el propietari ha decidit prescindir del que coneixem com a ninotaire, que no és ni més ni menys qui, amb els seus coneixements de dibuix i belles arts, plasma la realitat del dia a dia amb humor, sarcasme i grans dosis d’ironia. No deixa de ser un professional de la comunicació que transmet la notícia d’una forma gràfica, amb personatges dibuixats amb més o menys similitud amb les persones interessades. A aquests professionals se’ls anomena “ninotaires”, una descripció que es va implantar a principis del segle passat en publicacions com Cu-cut que s’autodefiniajustament com a ‘Revista de gresca i ninots’. D’aquella època són tambéL’Esquella de la Torratxa, Picarol, Cuca-fera o Papitu. Avui dia els humoristes gràfics gaudeixen de gran prestigi i reconeixement social i tenen programes en mitjans tan importants com la SER, La Vanguardia- el seu ninotaire Toni Batllori gaudeix del reconeixement total dels seus lectors ja que en una sola tira és capaç d’escenificar l’actualitat política de tota una setmana- o El Periódico de Catalunya.

Però el màxim responsable de El Periòdic d’Andorra que s’encarta i distribueix juntament amb El Periòdic de Catalunya, convertint-se en redactor en cap, director i quants càrrecs es vulgui atribuir, va decidir que el ninotaire de la seva publicació havia de dibuixar i escriure al dictat i que allò que a ell no li agradava anava directament a la paperera. En una paraula va esdevenir el censor del mitjà.

A Andorra és un fet insòlit. Es coneixen disputes entre treballadors i empresaris, desacords laborals amb finals diversos, però mai un membre d’un consell d’administració ha entrat a decidir sobre continguts tenint present que per a aquesta tasca hi són els directors i els caps de redacció. Els membres del consell d’administració tenen a la seva disposició les pàgines d’opinió del diari on poden escriure, si ho desitgen, cada dia. La informació no té ni rei ni patró, es produeix i es divulga; i és informació tot allò que contingui l’elemental: com, quan, on i per què. A més els professionals han d’evitar la confusió del lector i per a això han de remarcar molt clarament el que és Informació, opinió i publicitat. El ninotaire el que fa és, a través de la seva imaginació, resumir l’actualitat amb dibuixos o frases més o menys jocoses.

Des de l’Associació de Professionals de la Comunicació sempre reconeixerem la feina de tots els professionals i lluitarem per defensar els seus llocs de treball quan aquests es vegin maltractats o siguin acomiadats d’una forma inadequada i irracional.

Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada