El paradís en la propera cantonada és una novel·la magistral de Vargas Llosa que narra les peripècies de dos personatges utòpics del segle XIX: una peruano-gal·la feminista i socialista i el seu nét pintor. Tots ells buscaven el seu paradís a la terra i els dos es van morir sense trobar. El pintor va anar a buscar-lo a la França rural, a Tahiti, a les illes Marqueses i planejava viatjar al Japó quan va morir. Cap d’ells el va trobar. Vargas Llosa, un exesquerranós reconvertit en liberal furibund assegura que aquesta peripècia resumeix bé la modernitat: la història occidental del segle XIX i XX. Es va buscar un paradís en la terra que substituís el que les religions prometen el cel i es va acabar creant inferns. Gulags i Auschwitz resumint. En els anys 60 l’utopisme no només va beure d’aquestes fonts sinó també de la sacralització de diversos pobles indígenes: els indis nord-americans, els tolteques, els maies, els africans.. i alimentant la utopia que es pot trobar el paradís personal aquí i ara. I que l’home nou sortirà de les velles religions orientals. Només falta dir que els resultats no són gaire esperançadors.
Seguim amb el vell home, el d’abans i les utopies a Occident estan força mortes. L’esquerra està en un coma profund del qual probablement sortirà reforçada però molt canviada: més radical i al mateix temps més pragmàtica i amb els peus a terra. El capitalisme liberal segueix sent hegemònic però és difícil creure que en un futur no gaire llunyà la majoria dels pobres deixaran de ser-ho i que si es treballa i es té sort i empenta es pot sobresortir. I sobre les velles i noves nacions s’espera molt però no tant com abans. No sabem el que vindrà però tenim por a que sigui pitjor i exceptuant els islamistes i pocs més tenim clar que el paradís o la resta o quelcom semblant no arribarà. Almenys que ho puguem veure. Però no és exactament cert perquè som nosaltres els qui construïm el nostre futur. Podem fer que les nostres personalitats siguin més harmòniques i actives i contribuir, d’aquesta manera, a que també ho sigui el nostre entorn. El paradís, com l’horitzó, està en la propera cantonada. No hi arribarem segurament però no fa falta ja que quan més caminem en la seva direcció inexistent més bé viurem.
