El nostre cor dividit

És una narració del segle XIX que m’encanta, tot i que no vaig poder guardar el llibre on sortia. L’argument era aquest: els homes de la Terra aconsegueixen unir-se per viure en pau i cremar totes les coses que els divideixen: les religions, les banderes nacionals i la riquesa. A partir de llavors tot el que els dividia haurà desaparegut i podrà néixer l’harmònia entre els humans. Però un home gran avisa els eufòrics participants en aquesta revolució que no servirà a la llarga per res perquè no hauran cremat la principal font de divisions: el cor humà. Segons el seu avís és a l’interior dels homes on neixen els conflictes i les banderes, la riquesa i altres aspectes no són més que aspectes del principal problema: la incapacitat de l’home per actuar coordinadament amb els altres. És només una narració metafòrica però sempre m’ha impactat. I explica perquè després del triomf dels revolucionaris (els que siguin) sobre el vell règim corrupte, el resultat no acostuma a ser gaire millor. De vegades sí però tampoc massa.
És cert que després d’un gran tità com Mandela es va acabar amb l’apartheid i els negres sud-africans van veure com millorava una mica la seva situació econòmica. Però persisteix la xacra de la pobresa, la divisió entre races…etc. El canvi és lent perquè l’apartheid no era només un sistema de dominació sinó que estava implantat en el cor de moltíssimes persones i aquest és molt i molt difícil de canviar. De fet, ja deia el dissident anticomunista Soljnietsin que li agradaria que les coses fossin tan sencilles com dividir el món entre bons i dolents i acabant amb els dolents s’hauria destruït el mal. Pel contrari, afirmava ell, el bé i el mal estan en el nostre propi cor i la batalla entre tots dos és permanent, eterna. I explicava un cas exemplar: al camp de concentració soviètic on va estar internat hi havia hagut un pres alemany que era considerat per tots els seus companys i guàrdies com un gran ser humà. Tothom podia haver-se imaginat que era un de tants innocents que havia anat a parar al gulag. Doncs no, havia estat un sàdic guàrdia en un camp d’extermini nazi. Per quina raó aquell veritable monstre s’havia convertit en un ser humà meravellós? Soljienitsin no tenia la resposta ni jo tampoc, ni crec que la tingui ningú.
La neurociència moderna s’acosta a aquesta visió tràgica. Afirma que la millor manera de descriure la nostra personalitat és dir que som una mena de parlament compost per diverses faccions que intenten aprovar, amb totes les seves armes, les seves pròpies decisions. L’exemple més fàcil i innocu és el que m’ha passat (entre altres vegades) aquest matí. He passat per davant una pastisseria i he vist una pasteta que m’encanta. Llavors el meu parlament interior ha debatut quina decisió prendre. La golafreria volia acatar el seu impuls i menjar-s’ho i punt. Altres parts recordaven que ja tinc un sobrepès, que no necessito més sucre al cos i que l’euro i escatx que pot costar pot suposar una inversió innecessària. En aquest cas concret la golafreria ha perdut (tot i que està molt acostumada a guanyar). Doncs decisions com aquesta i molt més importants prenem cada dia. Potser, només potser, saber què així és com funcionem ens podrà ajudar a prendre millors decisions i més morals, tant per nosaltres com pels altres. Com a mínim així ho vull creure.                                 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada