Francesc Macià ha passat a la història catalana per ser el primer president de la Generalitat reconstituïda als anys 30 i també per ser un dels pares fundadors de l’independentisme català. Un independentisme, ell li deia separatisme, al qual va haver de renunciar tàcticament com a president de la Generalitat per a evitar una confrontació bèl·lica amb el govern espanyol i també perquè era molt minoritari entre els catalans de la seva època. Però el que ja no és tan sabut és que el qui seria anomenat L’Avi va ser un fervorós nacionalista espanyol en la seva joventut i fins als 40 i escaig. I entenc aquí per nacionalista espanyol el que diu la politologia, la sociologia, la història i el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola: sentiment de pertinença a una nació. Doncs Bé, Macià va ser oficial del cos d’enginyeria a l’exèrcit espanyol durant més d’una vintena d’anys i va arribar a assolir el rang de tinent coronel. A partir del 1906 i l’ascens del moviment Solidaritat Catalana es va declarar partidari dels autonomistes catalans. Era, llavors, un català monàrquic i un partidari evident de la nació espanyola, que ell considerava (quan era militar) formada “naturalment” per Catalunya. El seu suport a l’autonomisme català el va convertir en objecte de les crítiques de la gran majoria dels seus companys d’armes i això va contribuir a radicalitzar-lo i en què esdevingués un separatista català. Precisament quan eren un grup insignificant a Catalunya. Però curiosament es pot dir que aquest separatisme català de Macià beu, sobretot, en les fonts del nacionalisme espanyol més conservador i radical. Efectivament, almenys des de la primera meitat del segle XIX, tots els moviments de contesta de la difícil Catalunya (difícil pels governs de torn espanyol ja que era la zona més industrialitzada i que tenia més demandes socials) eren sovint criticats des de la premsa conservadora espanyola com a separatistes. Fins i tot al 1909 una revolta anticlerical a Barcelona duta a terme per anarquistes i republicans lerrouxistes espanyoles va ser titllada de separatista. El mateix es deia de l’autonomisme català.

Es deia això, sobretot, en els cercles militars. La premsa militar considerava que s’havia perdut Cuba perquè s’havia estat tou amb els autonomistes i que aquests eren en el fons separatistes. Aquests comentaris sobre el separatisme català quan torno a repetir-ho eren irrellevants a la vida catalana van pesar molt, segurament, en l’ànim de Macià. És molt probable que ell, un catalanoparlant casat amb una altra catalanoparlant, i que va viure a diverses ciutats de Castella i en aquest ambient hagués sentit o llegit comentaris o opinions com aquesta centenars o milers de vegades. Sabem que ell sempre havia dit fins als 40 anys que no era cert que els catalans fossin separatistes i que opinava que l’autonomisme català era fonamentalment un moviment regeneracionista espanyol. Però va arribar un moment en què va acceptar aquesta caricatura del separatisme català feta pel nacionalisme espanyol. Segurament devia pensar que si diuen que per defensar qualsevol descentralització i defensa de la llengua i cultura catalana s’és separatista i defensor que Catalunya sigui una segona Cuba, endavant. Un incís, l’origen de la bandera estelada catalana rau a Cuba. És una còpia de la bandera cubana feta pels separatistes catalans que vivien en aquesta illa caribenya. Estaven lògicament influenciats per la història recent de Cuba i la seva lluita per la independència i pensaven que Catalunya hauria de copiar-la. Per cert, a Cuba els problemes per Espanya van començar amb les reivindicacions autonomistes que en ser reprimides pel govern de Madrid van acabar radicalitzant la societat i fent crèixer un gran moviment separatista. I tanquem l’incís per dir que aquí és on va recalar Macià durant un temps. Podem concloure doncs que el separatisme de Macià (i probablement de molts altres catalans als anys 20 i 30) té el seu origen en la influència espanyolista radical que van acabar assimilant i acceptant com a pròpia i no com a caricatura. D’aquesta història curiosa d’en Macià podem desprendre algun missatge per la Catalunya del 2014? Evidentment. Però deixo que siguin els lectors qui acaben completant-lo en els seus caps.