Una de les coses que singularitza el pensament de la nostra civilització, l’occidental, és la creença en el progrés. Últimament està una mica de capa caiguda: la primera i segona guerra mundials, les bombes atòmiques i Auschwitz ajuden a entendre el perquè. També la pèrdua relativa de benestar de les classes treballadores i mitjanes als països rics: efectivament, es constata que materialment els fills viuran (o viuen) pitjor que els pares. Occident va contagiar, entre altres coses, la fe en el progrés a bona part de la resta del planeta i ara hi creu cada cop menys. Malgrat tot, penso que és una evidència que hi ha progrés: econòmic i material. Però abans d’explicar el perquè recordem l’origen d’aquest mite. La religió zoroàstrica, que va començar fa més de 2.500 anys a l’antiga Pèrsia va introduir la creença en una guerra sagrada entre el Déu del bé i el del mal (noten alguna semblança amb altres religions més properes a nosaltres?). Estava previst que hi hauria una batalla final entre el bé i el mal, en la qual acabaria guanyant el bé i imposant-se per sempre més. És a dir, la història tenia un sentit i els individus teníem un paper important en l’esdevenir: podíem elegir si ajudàvem al triomf del bé o al del mal. Amb la secularització d’Occident es va mantenir aquesta idea, tot i que sense el component religiós. La història era un avanç progressiu fins un final feliç en un període no massa llunyà. L’exemple més obvi és el marxisme que predica que la història dels humans és la de la lluita de classes entre els opressors i oprimits que s’acabaria amb la victòria dels oprimits. A partir d’aquí regnaria per sempre més el socialisme: el paradís a la terra en versió laica. 

Com deia abans aquest és l’origen del mite occidental del progrés. Malgrat tot, considero que el progrés existeix. Evidentment, el material. El desenvolupament econòmic dels darrers dos segles ha permès a la majoria de la gent un nivell de vida molt millor que el que tenien els seus avantpassats. Fins ara, és clar. També s’han reduït les mortes violentes (en conflictes bèl·lics o homicidis més vulgars) i, sobretot, els avenços de la medicina han augmentat en gran manera la nostra esperança de vida. Evidentment, no té perquè seguir així, però penso que sí seguirà. Hi haurà zones on aquest progrés és menys nítid com, per exemple, als països rics on ha baixat el nivell de vida de la majoria però segueix havent avenços en els altres camps. Crec que el que explica el progrés és la tendència de la vida a la complexitat. La vida inicial va ser molt simple i posteriorment es va anar tornant més complexa. Igualment va passar amb els humans. Lentament hem anat cap a societats més complexes on també hi ha un desenvolupament moral més gran. Pensem que avui en dia està mal vist (almenys a bona part d’Occident) la discriminació de les dones, o dels gais o la pena de mort i també que els pobres es morin de gana. Evidentment, encara queda molt perquè això sigui una realitat però ja és un gran pas que oficialment sigui rebutjat. Les societats humanes han anat a més però això no té perquè seguir així indefinidament i hi ha moltes ombres que ens amenacen. Potser, com en el mite, el progrés continuarà si les persones seguim apostant i lluitant perquè cada dia sigui millor que l’anterior.