L’equilibri dels espais naturals pot trencar-se molt fàcilment. Abans d’actuar sobre ells i fer qualsevol canvi cal estudiar-los en detall. Per això cal començar a ensenyar els principis de la cura del medi ambient i els espais naturals als nostres fills i joves. Vull dedicar aquest article als més petits perquè els seus pares el puguin llegir, que crec que ho comprendran i els agradarà.
Hi va haver una vegada un rei que tenia un gran palau; els jardins eren realment meravellosos. Allà vivien milers d’animals de centenars d’espècies diferents, de gran varietat i colorit, que convertien aquell lloc en una mena de paradís del qual tots gaudien.
Només una cosa en aquells jardins disgustava al rei: pràcticament al centre del lloc es veien les restes del que segles enrere havia estat un immens arbre, però que ara lluïa apagat i gairebé sec, restant brillantor i color al conjunt. Tant li molestava, que finalment va ordenar tallar i substituir-lo per un preciós joc de fonts.
Algun temps després, un astut noble va estar visitant al rei al seu palau. I en un moment li va dir dissimuladament a l’oïda: majestat, sou el més astut dels homes. A tot arreu se sent parlar de la bellesa d’aquests jardins i la multitud d’animals que els recorren. Però en el temps que porto aquí, amb prou feines he pogut veure una altra cosa que no fos aquesta font i uns pocs ocells. Quin gran engany!
El rei, que mai va pretendre enganyar a ningú, va descobrir amb horror que era veritat el que deia el noble. Portaven tants mesos admirant les fonts, que no s’havien adonat que tot just quedaven uns pocs animals. Sense perdre un segon, va fer cridar als experts i savis de la cort. El rei va haver d’escoltar moltes mentides, invents i suposicions, però res que pogués explicar els fets. Ni tan sols la gran recompensa que va oferir el rei va permetre recuperar l’esplendor dels jardins reals. Molts anys després, una jove es va presentar davant el rei assegurant que podria explicar els fets i recuperar els animals. El que va passar amb el seu jardí és que no tenia suficients excrements, majestat. Sobretot d’arna. Tots els presents van riure l’acudit de la jove. Els guàrdies es disposaven a expulsar-la quan el rei ho va impedir.
Vull escoltar la història. De les mil mentides que he sentit, cap havia començat així.
La jove va seguir molt seriosa, i va començar a explicar com els grans animals d’aquells jardins s’alimentaven principalment de petits ocells de vius colors, que havien el seu aspecte al seu menjar, composta per uns colorits cucs al seu torn s’alimentaven de diverses espècies raríssimes de plantes i flors que només podien créixer en aquell lloc del món, sempre que hi hagués suficient excrement d’arnes i així va seguir explicant com les arnes també eren la base del menjar de molts altres ocells, els excrements feien sorgir noves espècies de plantes que alimentaven altres insectes i animals, que al seu torn eren vitals per a l’existència d’altres espècies. I hagués seguit parlant sense parar, si el rei no hagués cridat. Prou! I es pot saber com saps tu totes aquestes coses, sent tan jove? Va preguntar.
Doncs perquè ara tot aquest jardí està a casa meva. Abans d’haver nascut jo, el meu pare va recuperar aquell vell arbre arrencat del centre dels jardins reals i el va plantar al seu jardí. Des de llavors, cada primavera d’aquell arbre sorgeixen milers i milers d’arnes. Amb el temps, les arnes atreuen els ocells, i van sorgir noves plantes i arbres, que van ser menjar d’altres animals, que al seu torn ho van ser d’altres. I ara, l’antiga casa del meu pare està plena de vida i color. Tot va ser per les arnes del gran arbre. Excel·lent! Va exclamar el rei. Ara podré recuperar els meus jardins. I a tu, et faré rica. Assegura’t que dins d’una setmana tot estigui llest. Utilitza tants homes com necessitis.
Em temo que no podrà ser majestat, va dir la jove. Si voleu, puc intentar tornar a recrear els jardins, però no viureu per veure-ho. Calen molts anys per recuperar l’equilibri natural. Amb molta sort, quan jo sigui dona podria estar llest. Aquestes coses no depenen de quants homes hi treballin. El rostre de l’ancià rei es va quedar trist i pensatiu, comprenent el delicat que és l’equilibri de la natura, i l’imprudent que va ser al trencar-lo tan alegrement. Però estimava tant aquells jardins i aquells animals, que va decidir construir un immens palau al costat de les terres de la jove. I amb milers d’homes treballant en l’obra, va poder veure-la acabada en molt menys temps del que hauria estat necessari per restablir l’equilibri natural d’aquells jardins en qualsevol altre lloc.