Ha mort el company i amic Pere Tàpias. L’home amb qui vaig descobrir, quan érem joves, que no totes les salses venien de Paris i que la coca enramada podia ser perfectament una pizza d’abans del formatge.

Perquè, convé recordar que en aquells temps de Luján, Cándido i Ferdinand Point, tot el que no fos francès i erudit, no era gastronomia. De la mateixa manera que tot el que no fos La Teca del manresà Ignasi Domenech, no era cuina catalana.

I jo vaig tenir el plaer de poder compartir amb en Pere Tàpias i des dels micròfons de Radio 4, el naixement d’una nova gastronomia. De la que posava en pla d’igualtat les receptes d’un jove Paul Bocusse i les d’aquella masia catalana que, aprofitant el turisme interior, s’omplia de carn a la brasa i plats tradicionals cada cap de setmana.

Perquè al programa Afamats, lamentablement anterior a les meravelles dels arxius digitalitzats, hi tenia cabuda tant la cuina del mític Lhardy de Madrid com la de sra. Maria que trucava per explicar el seu secret pels macarrons de diumenge.

Aquesta fou la gràcia d’aquells primers comunicadors gastronòmics. Contraposar la seva bonhomia i humilitat gastronòmica a la prepotència dels programes més o menys oficialistes on es parlava de menjar i beure, però des del dogma.

Per això, avui que el trio de la benzina (Pere Tapias, Llorenç Torrado i Jordi Estalella) ja forma part del record, vull fer un homenatge a aquella manera de comunicar saviesa gastronòmica que ens va fer a tots una mica més valents i agosarats. Traient el debat gastronòmic de les cuines i les sobretaules per dur-lo als diaris, les radios i les televisions.

Una canvi que el Pere Tàpias, i molts altres, han fet possible actuant com a facilitadors. Perquè, a diferència del que sol passar avui, us heu adonat que cap dels tres tenia fogons públics –restaurant- on mostrar les seves habilitats culinàries?

Per això, a més de gastrònoms, m’agrada qualificar-los de facilitadors. O si ho voleu ser més moderns, de “coachs”.