La llengua i la cultura catalana són les meves. Habitualment parlo en català i m’agradaria que aquest idioma sobrevisqués molt de temps. Lamentablement des del 1990 veig que això no serà així i crec que els qui defensem aquesta llengua hauríem de ser molt conscients que el seu ús minvarà fins a la seva quasi desaparició en les properes dècades. A partir d’aquí hauríem d’actuar en conseqüència. Als voltants dels anys 90 prop d’un 50% dels catalans deien que era la seva llengua materna però llavors va venir una gran onada immigratòria que si s’ha integrat ho ha fet sovint en castellà. Amb moltíssimes excepcions però en castellà. Andorra, tot i ser un estat on és llengua oficial, no és cap excepció. El castellà s’ha normalitzat com a llengua franca entre les diverses comunitats nacionals tot i que el català continua tenint un important pes. Un lingüista donava a conèixer fa uns anys que un 19% dels parlants nadius d’una altra llengua (sovint el castellà) que vivien a Andorra havien canviat aquesta pel català. La xifra era d’un 11% a Catalunya, un 1% al País Valencià i un -1% a la Catalunya Nord. Podríem dir que són xifres positives que demostren que el català encara manté un atractiu, sobretot a Andorra però és un miratge. A França el 50% dels nascuts al país de pares del nord d’Àfrica només parlen un francès. Això no significa que l’altre 50% parlin el bereber o l’àrab majoritàriament, no. Simplement significa que la segona generació d’immigrants adopta massivament el francès. Als Estats Units hi ha un 10% de la població d’origen italià però només un 0,5% el tenen com a llengua materna. Fins i tot els hispanos, tot i ser molts, acaben adoptant tot i que menys ràpidament l’anglès. Es calcula que un 60% dels hispanos de tercera generació només parlen anglès. Als territoris de parla catalana la gran majoria dels parlants d’altres llengües, sovint el castellà, es mantenen fidels. Amb moltíssimes excepcions, torno a dir, però la regla és aquesta.

Ara el català té menys problemes, al contrari però s’enfronta a un altre gran rival: el mercat. Al País Valencià, Catalunya, Catalunya Nord i Andorra la majoria de la gent té una altra llengua abitual: sovint el castellà. I uns mitjans de comunicació poderosíssims i atractius en altres llengües. Cada cop és menys útil comunicativament parlant. Sí, encara manté l’atractiu de la comunitat nacional o les comunitats nacionals. Però fins quan es podrà mantenir la ficció d’idioma nacional, posem per cas a Andorra o Catalunya, quan la majoria parla en castellà? Hi ha exemples del que pot passar. Al 1922 Irlanda va esdevenir un estat independent de la corona britànica. Prop d’un 25% de la població parlava el gaèlic irlandès i es va intentar promoure aquesta llengua. La majoria de la gent estava d’acord i els diversos governs van esmerçar molts esforços. Al 2012, noranta anys després, es calcula que a penes hi ha un 3 o 4% d’habitants del gaèlic. És a dir, la independència de Catalunya i una política de més promoció a Andorra probablement no salvaran el català si tenim en compte l’exemple d’Irlanda. Per tant, probablement veurem, diguem en dos o tres dècades, com a Catalunya s’usa menys el català i a Andorra com es comença a veure que el català és un idioma que només s’empra massivament a l’administració i als actes públics. Arribats a aquest punt…què fem?