El fill perdut. “La propera pell” d’Isa Campo i Isaki Lacuesta

propera-pell

El  binomi format pels guionistes i cineastes Isa Campo i Isaki Lacuesta són els responsables d’una de les propostes cinematogràfiques més esperades del cinema català, “La propera pell”. Es tracta d’un tens i eixut melodrama sobre infàncies esgarriades i conflictius retrobaments familiars amb un protagonista central, Leo (Àlex Monner), un adolescent tutelat en un centre francès de joves desarrelats sense família, que retorna a casa seva al Pirineu després d’anys desaparegut.

Leo, de nom vertader Gabriel, és acollit càlidament per la seva mare, Anna (Emma Suàrez), que desplega una força maternal plena d’il·lusió i emoció per la reaparició del fill perdut després de tants anys. Però l’aclimatació a la nova situació resulta difícil, tant de part del nouvingut, que ha vingut acompanyat del seu tutor francès per facilitar-ne el procés d’adaptació al nou medi, com de part dels que el reben. I és que Anna ha estat ajudada i acompanyada durant aquests difícils anys per l’Enric (Sergi Lòpez), l’oncle del jove reaparegut, qui s’oposa obertament al retornat.

El film incorpora el motiu del fill desaparegut que retorna al seu lloc d’origen quan tothom ha refet la seva vida durant la seva absència. Els motiu del retorn en aquest cas s’associa a la figura incerta i dubtosa del retornat. I és que Leo/Gabriel incorpora un personatge enigmàtic d’identitat indefinida, que l’apropa a la figura del impostor, del farsant. El mateix noi reforça aquesta impressió amb records esbiaixats, fent gala d’una memòria selectiva, o reinventant passatges del passat. A part de que apareix com un jove trastornat, compungit per traumes i sofriments inconfessables d’infantesa.

L’arribada de l’absent sembla obrir la capsa dels trons i farà emergir fets del passat ocults que poden malmetre la forçada convivència actual entre tots. Les ferides del passat es reobren i l’atmosfera s’imbueix de neguit i d’enrariment, festejant amb els recursos del thriller també. I és que resulta que en el subsòl batega encara la mort del pare del noi en estranyes circumstàncies en el precís moment en què el nen Gabriel fugia de casa seva.
Un melodrama que podria ser explosiu però que és tractat amb sordina, fet des del tacte i una certa distància, sense carregar les tintes. Una tensió ambiental que es transmet també gràcies a la força de la presència del paisatge, l’entorn natural pirinenc, nevat i gèlid. L’atmosfera d’enrariment general s’accentua en aquest racó perdut entre muntanyes, en una serralada que és molt més que el fons decoratiu de la història, adquirint en canvi rang protagonista gràcies al caràcter inhòspit, esquerp o primitiu que encomana.

Un paisatge que conforma al capdavall a la contrafigura de l’oncle del noi, d’aspecte rude, amenaçador, reputat caçador i involucrat d’alguna amb la mort del pare del noi. Sergi Lòpez encarna perfectament aquest personatge mut, de poques paraules, una presència incòmode que col·labora a reforçar l’ambigüitat que l’envolta.

Per Joan Millaret / AMIC

TOTES LES NOTÍCIES