L’aterratge de Gravity del mexicà internacional Alfonso Cuarón en el 61 Festival Internacional de Cine de Sant Sebastià, després d’haver participat amb una claca majoritària en el passat festival de Venècia, ha acaparat indiscutiblement totes les mirades i ha mobilitzat tota la premsa i acreditats en general. Les expectatives estaven més que fonamentades ja que l’exhibició de Gravity deixa a l’espectador i, fins i tot, al crític més recelós i vacunat contra les convencions, les trampes i els cops baixos que depara l’espectacularitat, en un estat d’aclaparament absolut.
Tothom llegirà segurament crítiques elogioses d’una pel·lícula que ha costat més de quatre d’anys de feina per acabar convertida en una apoteosis dels efectes especials i la tecnologia 3D, però com totes les grans experiències de la vida, la seva visió s’haurà de viure i experimentar en carn pròpia més enllà del que puguem explicar ara uns quants afortunats xuclats per la sensació d’ingravidesa de l’espai.
El resultat és una immersió en l’espai de la mà de dos astronautes que queden penjats i aïllats a cel obert com a únics supervivents d’un xoc en cadena d’aeronaus especials i satèl·lits. Sandra Bullock i George Clooney seran els dos cossos llençats que restaran flotant i a la deriva en una immensitat inhabitable, inhumana. La pel•lícula supera aquesta premissa narrativa mínima oferint sobredosis adrenalítiques gràcies a una trepidant gimcana sideral feta de proves a superar, d’altra banda, els ingredients bàsics de tots els relats aventurers i, alhora, iniciàtics.
Una experiència visual i sensorial que sembla conduir-nos a un salt endavant en la mateixa manera en què 2001 Una odissea a l’espai de Kubrick servia per inaugurar l’edat adulta del gènere de la ciència-ficció espacial. La pel·lícula es viu com una immersió induïda en l’espai infinit gràcies a una tecnologia 3D que pot treure un profit inimitable dels espais oberts al poder subratllar els volums i la profunditat d’espai.
I més enllà de la bellesa incommensurable de l’infinit que ens recorda per forçat contrast la petitesa humana, i que ens pot dur a prestant-nos fàcilment a tripijocs metafísics; la pel·llícula ofereix també gràcies a una realització basada en majestuosos plans-seqüències la meravellosa plasticitat del ball dels cossos surant en l’univers així com els seus malabarismes i acrobàcies per esgarrapar desesperadament la vida en una mena de cirque du soleil de l’estratosfera.
Tampoc cal ser massa ingenus per no detectar la inclusió d’un trauma que donarà major relleu psicològic a l’astronauta que interpreta Sandra Bullock en la seva dramàtica odissea de supervivència en solitud o les trampes capcioses d’una música absorbent que embolcalla i condueix a l’espectador a un estat lisèrgic amb l’ajuda inestimable de l’efecte de tridimensionalitat, però això no treu que la visió de Gravity es pugui viure com una experiència sensorial única en què l’espectador es submergeix hipnòticament en el buit sideral, es capbussa amb goig i patiment en l’oceànic univers.
