Recordo haver coexistit gastronòmicament amb el factor. Quan em menjava un grapat d’ametlles crues i, de sobte, una d’elles resultava amargant i em feia escopir. O quan menjava els llobarrets pescats al moll de Vilanova i en sortia un amb gust de fang –de bassa en deia el meu avi Quiquet– que espatllava el freginat o l’all cremat.

Una fatalitat, fruit de la diversitat biològica, que em va perseguir, anys més tard, quan arribà la moda dels pebrots del Padrón (unos pican y otros non) acompanyant els entrecots de la meva maduresa.

Ara, aquella ruleta natural a la que jugàvem de forma involuntària –fins i tot quan trencàvem un ou i ens sortia gallat o de dos rovells– s’ha incorporat a la indústria, als productes preparats. De forma absolutament intencionada i m’atreveixo a dir que perversa.

Una multinacional va treure fa un temps al mercat uns snacks, els triangles de blat de moro, amb els que els consumidors podien jugar a la ruleta. Alguns, tot i ser iguals que els altres, estaven absolutament impregnats de picant. Es tractava doncs de reproduir la loteria dels pebrots del Padrón mentre miraves el futbol o estaves amb amics (quina gràcia tindria fer el ritual de risc en solitud?) i, al damunt, essent capaç de dissimular.

Vist, imagino, l’èxit de l’experiència –al cap i a la fi el producte ja tenia una variant picant dita jalapeña–, la mateixa casa acaba d’exportar l’idea a un producte tan poc idoni –però tan consumit pels joves– com l’anella de pastís coberta de xocolata amb que esmorza mig país. Però en la variant compartida i amb el repte de filmar-ne el consum i veure els esforços de l’“afortunat” per dissimular.

Podem anar fent campanyes escolars contra el perill del consum de brioixeria industrial, però mentre es comparteixin missatges i es dominin pantalles amb iniciatives com aquesta de l’ovella negra disfressada en forma d’anell al paquet, tenim la batalla perduda. Si fa o no fa com amb els jocs d’apostes. Anatemitzats en teoria, però promoguts per terra, mar i aire. Amb cracks futbolístics inclosos.