Darrerament a Catalunya i, per extensió, a la resta d’Espanya s’està parlant molt sobre el dret a decidir dels pobles. És una discussió que m’ha fet pensar sobre un altre tema relacionat, sobre quelcom que acostumem a donar per fet. Quin dret a decidir tenim els individus sobre les nostres vides? La veritat és que no massa si ho pensem fredament tot i que sempre tenim un marge d’actuació al qual podríem anomenar agosaradament llibertat. Però quan parlem de dret a decidir sobre la nostra vida normalment ens referim a l’eutanàsia. En menor mesura a l’avortament: és a dir a deixar que acabin naixent els no nascuts però m’agradaria centrar-me en si tenim dret a decidir escurçar la nostra existència. Sospito, com deia aquell, que la principal pregunta filosòfica és perquè no ens suïcidem, perquè seguim endavant. Però hi ha moments en que aquesta qüestió és inajornable. I és quan el dolor és tan gran que no té massa sentit continuar. Poques legislacions al món emparen el dret a acabar amb la nostra existència quan considerem que ja no val la pena. Però, i avanço la meva resposta, allà on determinats supòsits d’eutanàsia estan en vigor, sempre amb el ple consentiment de la persona que vol acabar amb la seva vida, la gent que decideix marxar minva. Sembla com si tenir aquest recurs d’última hora servís com a vàlvula d’escapament, com si saber que si volem podem morir ens servís per a viure més i més intensament.

 

I en realitat crec que aquesta és la veritable lliçó. Algun dia morirem i la gran majoria de les vegades no elegirem nosaltres el moment. Poder elegir quan acabem amb tot ens serveix paradoxalment per elegir més sovint viure. Probablement perquè li dóna un sentit al breu i fugisser moment en el que estem en aquest món com quelcom més que àtoms. Algun dia aquests àtoms que escriuen aquest text es desarticularan (vaja, seré menjar per a cucs) en la seva actual forma i el record del que he estat i he fet acabarà esborrant-se. Potser, ho dubto, quedarà una petjada de dècades o segles en la història en forma d’alguna d’aquestes creacions artístiques i assajos que m’agrada perpetrar. I ningú sabrà la qualitat de l’existència que he tingut, probablement ni jo. Però per mi aquest marge serà important. Malgrat tot m’agrada viure però crec que si en algun moment el dolor es fa insoportable estaria bé deixar-ho estar i que l’estat em reconegués aquest dret. Perquè ja que tenim poc marge per a viure i per a morir almenys usem-ho. I torno a repetir-ho: quan penso i reflexiono més sobre això més me n’adono de com és de preciosa la vida i que poc que acostumem a fruir-la. Que poc que acostumo a fruir-la. Posem, mentre tinguem temps, remei? Posaré, mentre tingui temps, remei?

 

2 comentaris

  1. És cert el que dius, Josep. Però el marge de llibertat que tenim augmenta quan més conscients som de les nostres limitacions, de les nostres pors, quan més ens coneixem a nosaltres i el nostre entorn. Som força zombis, sí, morts vivents però, de tant i ens aquests moments de lucidesa, despertem. Per cert, el buda vol dir qui ha despertat. No anem a aquesta doctrina filosòfica-religiosa anomenada budisme. Centrem-nos en ser més conscients de les moltes servituds perquè això farà que sigui més fàcil (no fàcil) sortir tant com puguem d’elles.

  2. Trobo molt encertat el teu article però no cal anar a aquest extrems, tenim dret a decidir sobre la nostra vida diària? el que fem com ho fem… Segur que diràs que sí però trencar amb l’establert és molt complicat mentalment i ens fa esclaus d’una societat cada cop més deshumanitzada. Som esclaus dels nostres propis temors i anar més enllà del marge de la comoditat ens anestèsia i ens converteix en el pitjor: morts vivents

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada