La integració escolar permet a un subjecte amb discapacitat participar d’una experiència d’aprenentatge, juntament amb altres subjectes que tenen altres possibilitats, en l’àmbit d’una escola comuna. És obrir l’aula i l’escola al diferent.

És permetre a un subjecte amb discapacitat participar d’una experiència d’aprenentatge, en l’àmbit de l’escola comú. És acceptar les diferències. És reconèixer en l’heterogeneïtat la millor condició per a l’intercanvi. És obrir l’aula i l’escola al diferent. És una presa de posició.

És un dret dels subjectes que tenen alguna discapacitat. No és un ” favor” que fem als subjectes amb discapacitat. No és una imposició, que ens arriba des d’algun cantó. No és una estratègia màgica. No és només una qüestió de “bones intencions”. A més, amb el contacte amb les diferències cada persona construeix la seva identitat, es constitueix com a subjecte i aprèn a reconèixer l’altre com algú diferent d’ell, ni millor ni pitjor, simplement diferent. En aquest context, l’alumne amb discapacitat aprèn a reconèixer el que pot i el que no pot fer, aprèn amb i de les diferències, personals i dels altres. Amb això, també, aprendrà a reconèixer i buscar el seu lloc en la societat.

Les persones amb discapacitat tenen com a objectiu donar a conèixer millor els diferents aspectes de les discapacitats i concitar suport a la dignitat, els drets i el benestar de les persones amb discapacitat. Cada persona és propietària d’una identitat que la configura i la fa única, original i irrepetible, identitat que és valuosa des del moment en què es comparteix i complementa amb les altres.

El divers moltes vegades genera sentiments d’atracció, compassió, rebuig, entre d’altres, sentiments tots aquests que són punt de partida per a la estigmatització i discriminació de la diferència.

El desafiament és llavors veure la diversitat com una dimensió pròpia d’allò social considerant la mateixa com un valor que enriqueix i fa avançar a la societat, com un potencial i no com una cosa que sobra o destorba.

Dins d’aquest panorama és positiu parlar de suports, la qual cosa permet identificar aquestes persones no pel que tenen sinó per les potencialitats i capacitats que presenten, procurant la seva inclusió i participació en diferents contextos socials.

Què ens passa en el tracte a les persones amb discapacitat?

Moltes vegades per por o vergonya o per desconeixement, la gent no s’estimula a parlar amb persones amb discapacitat o bé actuen de manera diferent a com ho farien amb altres persones.

Les dificultats intel•lectuals o cognitives que una persona pugui tenir no li impedeixen relacionar-se, expressar-se, escoltar, entendre i dialogar amb altres persones. Igual que tots, les persones amb discapacitat s’identifiquen sent treballadors, artistes, esportistes, pares, fills, amics, germans. Per aquesta raó no cal tractar-los com a discapacitats, només com persones.

Si no s’entén el que diu una persona amb discapacitat perquè té dificultats amb el llenguatge, cal demanar-li que repeteixi. En dialogar amb una persona amb problemes cognitius tracti d’expressar-se de manera simple.

La persona amb discapacitat no és millor ni pitjor que qualsevol. Simplement és una persona amb algunes característiques pròpies.

Un adult amb discapacitat intel•lectual no és un nen sinó un adult que mereix ser tractat com a adult.

La discapacitat no és una cosa que li passa a un altre, també ens pot passar a nosaltres mateixos.

Les persones igual que les aus són diferents en el seu vol, però iguals en el seu dret a volar.