L’Àrea de Convenis i Relacions Internacionals del Departament de Sistemes Educatius i Relacions Internacionals del Ministeri d’Educació i Joventut organitza aquest dimecres 13 de març a les 19.30 hores, una conferència oberta al públic a càrrec del director científic de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, Manuel Toharia. La ponència, titulada Canvi global: un mon amenaçat?, tindrà lloc a la sala d’actes del Centre Cultural La Llacuna (Andorra la Vella) i inclourà un debat de cloenda a l’entorn del tema.

Toharia també impartirà una altra conferència el mateix dia a les 13 hores al Centre de Formació Professional en el marc de la XII Jornada de les ciències, que portarà per títol Energia i medi ambient: un dilema per resoldre. Aquesta mitja jornada d’activitats pretén que alumnes i professors de diversos centres escolars reflexionin, plegats, a l’entorn d’una qüestió d’actualitat. El tema escollit per a aquest any en l’àmbit de les ciències ha estat l’energia. Durant tot un matí, docents i alumnes treballaran junts en diversos tallers.

Professors de les diverses assignatures científiques de batxillerat, membres de l’Institut d’Estudis Andorrans (IEA) i de l’Associació per a la Defensa de la Natura (ADN) participen en l’organització de la Jornada, que pretén, d’una banda, dinamitzar les assignatures de biologia i geologia, matemàtiques, i física i química per desvetllar l’esperit crític dels joves i, d’altra banda, permetre a professors i alumnes de tots els sistemes educatius de treballar plegats, de compartir experiències educatives i de conviure durant tot un dia.

El conferenciant – Manuel Toharia

Va néixer a Madrid el 3 d’agost del 1944. Va estudiar els batxillerats francès (baccalauréat mathématiques) i espanyol (ciencias) al Liceu Francès de Madrid, i va cursar estudis de ciències físiques, especialitat de física del cosmos, a la Universitat Complutense de Madrid. Va pertànyer, com a funcionari de carrera per oposició, al Servei Meteorològic Nacional (Ministeri de l’Aire) entre el 1969 i el 1975.

Com a professional de la comunicació, la seva activitat s’ha centrat des del 1970 en el periodisme i la divulgació científica, en premsa escrita, ràdio, televisió i museus interactius. Entre el 1970 i el 1979 va ser redactor científic del diari Informaciones de Madrid i col·laborador diari a Ràdio Espanya i a l’Agència Efe. A partir del 1980 va dirigir i presentar diversos programes culturals i científics a TVE, on treballava com a redactor científic i home del temps des del 1971.

Així mateix, va ser redactor científic del diari El País entre el 1980 i el 1982. Va participar com a director científic en el llançament de la revista Muy Interesante el 1981, i el 1983 va fundar la revista científica Conocer, que va dirigir fins al 1988. Des de llavors ha treballat com a escriptor, guionista i redactor de diversos mitjans de comunicació, i en la producció de vídeos didàctics i de divulgació, així com en programes televisius i en el disseny d’exposicions sobre ciència, tecnologia i medi ambient.

Des del 1980 manté espais freqüents sobre temes d’actualitat científica en diverses emissores de ràdio, i col·labora habitualment en diaris i revistes. És conferenciant assidu per tot Espanya, amb prop d’un centenar d’intervencions cada any, i professor de periodisme científic de l’Escola de Periodisme de la Universitat Autònoma UAM-El País i de l’Institut Espanyol de l’Energia. Ha estat director del Museu Interactiu de la Ciència Acciona (1995-1996), a Madrid, i del Museu de la Ciència de la Fundació La Caixa, a Alcobendas, Madrid (1997- 1999). Des del setembre del 1999 va ser director del Museu de les Ciències Príncep Felip de València, i des del gener del 2008 és director científic de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, que inclou el museu.

Ha estat president de l’Associació Espanyola de Comunicació Científica des del 2005 fins al 2010, i representant espanyol a la Unió Europea d’Associacions de Periodisme Científic (EUSJA). És membre de la Junta Directiva d’Ecsite (Associació Europea de Museus de Ciència i Tecnologia), president d’honor de l’Associació Cultural Hispanofrancesa Saint-Exupéry, soci fundador del Club Espanyol de l’Energia, del Club Espanyol dels Residus, de la Societat Micològica de Madrid i de l’Associació Meteorològica Espanyola, acadèmic fundador de l’Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió Espanyola, i magister ad honorem de l’Escola Superior d’Informàtica. Des del 2008 és el president institucional de les Fires de Medi Ambient i Energia (Energia, Aigua, Residus, Edificació Sostenible i Paisatgisme Ecològic) de Feriavalencia. I pertany des del 2009 com a patró al Board of Directors de la Fundació Airbus, amb seu a Tolosa.

Ha escrit 35 llibres de divulgació. En els últims 20 anys podríem destacar Meteorología popular (1988, Ed. El Observatorio); El libro de las setas (1989,

Alianza); Tiempo y clima (1990, Salvat); El clima (1993, Orbis); El desierto invade España (1994, Instituto de Estudios Económicos); Astrología: ¿ciencia o creencia? (1995); Micromegas: del dinosaurio amaestrado al agujero de ozono (1996), ambdós a McGraw-Hill; Medio ambiente, alerta verde (1997, Acento Editorial, juntament amb Francisco Tapia); El colesterol (1998, Acento Editorial); El futuro que viene (1999) i Hijos de las estrellas (2001), ambdós a Tema de Hoy, i recentment El clima, calentamiento global y futuro del planeta,

a Editorial Debate (2006, Random House Mondadori); El mito de la inmortalidad, juntament amb Bernat Sòria, a l’editorial Espejo de Tinta (2007), i Confieso que he comido, mis memorias metabólicas, a l’editorial Le-pourquoipas (2009). En preparació, El libro del tiempo, Por qué empieza el año el uno de enero, i Una sociedad asustada:¿tecnofobia o miedo al progreso?

Ha rebut, entre d’altres, el Premi de periodisme científic del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC); el premi de Vídeos de Divulgació Científica de la Casa de les Ciències (la Corunya); el premi SIMO a la divulgació científica en televisió; el Premi al foment de l’estalvi energètic (Ministeri d’Indústria); la Medalla d’honor al foment de la invenció (Fundació García Cabrerizo); el premi Magister ad Honorem de l’Escola d’Informàtica de València, i el premi Prisma 2004 a tota seva trajectòria professional, de l’Ajuntament de la Corunya.

Resum de la conferència – Canvi global: un món amenaçat?

Si els 7.000 milions d’humans que habiten la Terra visquessin igual que els nord-americans o els europeus, el món seria inhabitable a causa del consum desaforat d’aigua, d’energia, de minerals, de sòl cultivable… Els països rics poden permetre’s el luxe de dir que aquest desenvolupament és insostenible i, per tant, refusable per a tots, incloent-hi els països pobres. Però no seria just, i això ens obliga a trobar noves vies de desenvolupament que siguin viables ambientalment.

Si el món desenvolupat ha aconseguit les actuals cotes de benestar –en qualitat i quantitat de vida– ha estat en detriment de crear una mena de

civilització del desaprofitament, en la qual malbaratem aigua, energia, aliments i altres béns. Fem servir, a més, sistemes de producció molt ineficaços, basats en un consum desmesurat i creixent d’energia que procedeix, en un 75%, del carbó i dels hidrocarburs, que són recursos molt contaminants i que s’esgoten amb rapidesa.

Més estalvi, més eficiència, més renovables… vol dir un desenvolupament menys insostenible. I no perquè el planeta estigui amenaçat: són els nostres propis assoliments els que estan amenaçats. El desenvolupament humà no afecta tant el planeta com els mateixos éssers humans.

Resum de la conferència – Energia i medi ambient: un dilema per resoldre

Els problemes plantejats per l’impacte humà sobre la natura són enormes des de la Revolució Industrial. El desenvolupisme va ignorar, al principi, els drets humans més elementals i, per descomptat, sempre ha menyspreat les qüestions ambientals. Al llarg del temps s’han anat produint millores notables en la quantitat i la qualitat de vida dels països rics, però basant-se en una explotació massiva de fonts d’energia fòssil –carbó, hidrocarburs– que tenen el doble inconvenient de ser limitades i que acabaran esgotant-se, fet que implicarà una gran contaminació.

Hem d’afrontar formes de desenvolupament més viables ambientalment, que facin servir cada cop menys les fonts d’energia fòssil i cada vegada més les renovables. Però no hi ha solucions miraculoses. El món gira al voltant d’una activitat econòmica globalitzada que mai adoptarà per generositat –social, ambiental o el que sigui– solucions energètiques que no aportin cap benefici.

Quina pot ser, doncs, la solució al dilema aparent que ens obliga a escollir entre desenvolupament i medi ambient? Potser consisteix a harmonitzar aquest desenvolupament mitjançant una racionalització de l’ús de l’energia, lluitant contra el malbaratament i reduint progressivament l’ús de carbó i dels hidrocarburs (més energies renovables).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada