El dilema

Tot i que els programes del cor coneguts com a tele escombraries intenten fer tot el possible per que la gent no pensi, la condició humana no pot evitar-ho, hi ha algunes persones que tenen el mal vici de fer-ho. Quan això succeeix, haver d’encaixar les preses de pèl, que cada dia provoquen els especuladors financers i la classe política al seu servei, no és gens gratificant. Ens trobem davant d’una societat desballestada que ha convertit la mentida i la manipulació en una qüestió normalitzada. La gent no s’estranya gens ni mica de les actuacions d’una classe política que pretén cada dia fer-nos combregar amb rodes de molí.

Ens hem d’estrènyer el cinturó, no hi ha calés, ens diuen. No els hi podem demanar als bancs, ple d’hipoteques sense cobrar, perquè ajudin a crear llocs de treball. Tot al contrari, cal subvencionar-los amb diners públics, donat que si no es fes així el sistema s’ ensorraria. Per altre banda, aquests diners tampoc es poden demanar als rics, que els necessiten per ser més rics, condició necessària per generar riquesa i llocs de treball.

Llavors d’ on han de sortir?, simplement de les retallades dels serveis socials, dels pobres pringats de tota la vida. Quan tota aquesta situació és de domini públic, és difícil continuar vivint en una societat en la que la barroeria dels disbarats econòmics i polítics és tan visible, que no s’entén com cap dels culpables de la crisi no estigui a la presó. El dilema és haver de pensar o no, evidentment no fer-ho és més senzill.

Per Josep Aracil i Xarrié – President d’Eurosenior / joarxa@gmail.com / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *