El despertar d’Ilie Ciora i el nostre despertar

Ilie Ciora era un romanès que vivia durant la dictadura de Ceaucescu i que estava apassionat per l’espiritualitat. Durant un temps va seguir el camí del misticisme cristià i repetia una mena de mantra tant constantment com podia. Això de portes endins. Cap a fora era un ciutadà corrent d’una dictadura comunista que no veia bé la religió. Un dia i sense tenir especials coneixements de la mística budista i hinduista va arribar a la conclusió que havia d’aquietar el cervell. Com? Doncs es va limitar a intentar sentir els sorolls del carrer primer i després el que li passava pel cap amb l’objectiu que baixés el nombre de pensaments. Lentament va anar adquirint una pau interior més gran. I finalment un dia quan tenia 55 anys es va adonar que havia canviat de cop. El seu cap seguia ple de pensaments però ja no el dominaven. Es notava amb una gran pau interior i com si fos un testimoni, el personatge d’una pel·lícula. L’Ilie Ciora que comptava no era aquell cos sinó en realitat era tot l’univers. Així almenys ho pensava.

Als anys 70 un alemany de 29 anys que s’havia criat a València i vivia a Oxford estava dominat per la neurosi. Un dia va veure un captaire parlant sol pel carrer i es va dir que mai seria com ell. Va arribar a la conclusió que la gran majoria de la gent som com aquell captaire, dominats per les nostres pors i els nostres pensaments, tot i que en un grau menor que aquell pobre desventurat. Poc temps quelcom va canviar i es va despertar en un estat que ell va definir com d’alegria perpetua. Es va canviar el nom a Eckhart Tolle en homenatge a un mestre espiritual de l’Edat Mitjana. Segons va explicar li va costar dos anys saber el que li havia passat i ho va explicar en diversos llibres en què parla de com hem d’aconseguir el silenci.

Ho he explicat molts cops perquè em va impactar. El meu pare, que no és religiós i és d’idees d’esquerra, em va ensenyar de petit a sentar-me al costat d’un riu o del mar o d’un lloc on regi aigua. Deia que això ajudava a tranquil·litzar-lo i aquietar la seva ment. Els científics poden no estar d’acord amb el que Ilie Ciora o Eckhart Tolle o altres expliquen sobre la consecució del silenci interior de la nostra ment però sí recalquen que el sentir aigua a prop ens tranquil·litza per raons merament materials. I segueixo: també cada cop és més sabut que el contacte amb la bellesa natural ens fa retornar als nostres orígens com a espècie. En les darreres dècades a Occident s’ha posat de moda en un petit i reduït grup (però influent) l’espiritualitat oriental que recerca el silenci interior, entre altres coses. Per això he posat l’exemple d’aquests dos occidentals. Perquè el que cada cop està més clar és que la recerca del nostre silenci ha de ser quelcom que hem de buscar més. En primer lloc pel mateix motiu que ho feia i ho fa el meu pare: per tenir una vida més relaxada i tranquil·la. I en segon motiu per augmentar tant i tant com podem aquesta pau interior. Perquè a més quant més tranquil·la, pacífica i espiritualment orientada així ho serà la societat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.