El nen superdotat, per dir-ho d’alguna manera, sempre s’està ficant en més problemes que els altres. En alguns casos perquè sobresurt moltíssim i destaca clarament per sobre de la resta i, en altres casos, perquè la seva inquietud per voler saber més li crea problemes en l’ambient i fins i tot, en un moment donat del seu desenvolupament, fins i tot comença a destacar perquè suspèn més que els altres. La di sincronia social del nen superdotat, a més, fa que manifesti unes conductes irracionals que obliguen a sol·licitar assistència psicològica. D’altra banda, la nena superdotada sol ser treballadora, però la seva maduresa precoç i facilitat d’adaptació social fa que el seu rendiment acadèmic sigui “només” notable però constantment estable en tots els sentits. En conseqüència aparentment, no hi ha cap necessitat d’acudir el psicòleg.

Però després dels seus molts estudis el talent matemàtic i/o verbal es desenvolupa abans en els homes que en les dones, amb la qual cosa, a sobresortir abans, fa també que més aviat les famílies actuïn davant tan precoç superioritat. Al final una dona serà més excel·lent que l’home per ser més estable i treballadora, però el talent s’ha desenvolupat en els nens al voltant dels 11 anys i en les nenes a partir dels 13 anys.

Sembla irreal, però, la veritat és que seguim vivint en molt diverses societats que segueixen sent masclistes (inclosos països molt desenvolupats), la realitat és que les famílies segueixen apostant econòmicament de forma més forta pels estudis d’un fill baró que per una filla.

Els complicats processos del pensament dels individus superdotats són un mirall en la complexitat del seu desenvolupament emocional. Desconfiança, alta percepció, sensibilitat insuportable, imperatius morals, necessitats desesperades per comprendre, acceptació, amor. Tot incidint simultàniament. Les seves emocions pot fer que ells apareguin com contradictoris: maduresa i immaduresa, arrogància i compassió, agressivitat i timidesa. Aparences de calma i seguretat, sovint serveixen per emmascarar alts nivells d’inseguretat. L’experiència interior de joves dotats és rica, complexa, i a la vegada turbulenta. Pocs professors, consellers, psicòlegs, o fins i tot especialistes treballant amb els superdotats, reconeixen que els estudiants superdotats tenen un excepcional conjunt de necessitats afectives.

Algun dels problemes associats amb la superdotació són externs a l’origen, causats per l’absència d’acceptació i desconeixement de la superdotació en la societat. Altres problemes són interns, basats en el desenvolupament avançat. O potser en major desenvolupament del sistema nerviós central. La major consciència, sensibilitat i intensitat del conjunt d’experiències viscudes per molts alumnes superdotats estarien a favor d’aquesta última hipòtesi. Les més freqüents qüestions amb què s’enfronten aquests joves amb altes capacitats intel·lectuals són: Confusió sobre el significat de la superdotació. Sensacions diferents. Alt grau de sensibilitat. Idealisme. Sensacions d’inadequació. Implacable autocrítica. Alts nivells de conflicte intern com els sentiments sobre la moralitat i la justícia. Manca de comprensió dels altres, etc. En un món on les diferència individuals no són valorades, els nens amb sensacions diferents dels altres pateixen, comencen a creure que “Hi ha alguna cosa equivocada o estranya en mi”.

Alguna d’aquestes pors poden ser alleujades a través d’uns consells apropiats des del moment en què s’hagin identificat. Pel nen que mai ha estat reconegut com superdotat, o que ha estat reconegut, però mai li van comunicar que fos superdotat, sentiments de no ser acceptat o d’inferioritat respecte als altres poden romandre com una inoblidable realitat. A vegades per a la resta de la seva vida. L’habilitat en adonar-se en el que podria ser, i la tenacitat en intentar confeccionar una visió com una realitat, són rars dons. Tot això és emocionalment costós. Moltes vegades, amb bon sentit, els pares i els professors intenten portar a aquests nens amb altes capacitats intel·lectuals a buscar expectatives pròpies més realistes. Aquest intent sol ser infructuós. És tan difícil curar un perfeccionista com crear-lo. La sensibilitat és la base de la seva compassió, la seva més profunda comprensió sobre la moralitat i la justícia, la seva creativitat. Tot això augmenta els nivells de conflicte intern.

La gran sensibilitat i el conflicte intern són dolorosos, però tots dos són essencials al desenvolupament emocional. Aquests nens superdotats necessiten ajuda en comprendre i sentir-se orgullosos d’aquestes qualitats. Hem de començar a explorar el desenvolupament emocional d’aquests nens amb altes capacitats intel·lectuals. Sabem que aquests nens són altament sensibles, i que la seva sensibilitat necessita ser alimentada amb vista a desenvolupar la salut emocional del nen. També sabem que el nivell de sensibilitat mostrat per aquests nens no està altament avaluat en la societat.