Enmig d’una riuada indeturable de pel·lícules que abasten totes els formats del gènere fantàstic en el 49 Festival Internacional de Cinema de Sitges ens aturem amb un cert deteniment en dos propostes ben interessants d’un cinema espanyol i català que omple la programació. Parlem del film internacional “Colossal” de l’espanyol Nacho Vigalondo i el film català “La propera pell” d’Isa Campo i Isaki Lacuesta

Fantasia abstèmica

Nacho Vigalondo porta a terme una desinhibida juguesca sobre el gigantisme en el seu film canadenc “Colossal” en la Secció Oficial Fantàstic. Un film fantàstic que en principi resulta pròxim a la comèdia romàntica o sentimental. El film comença abordant directament les atribolades relacions afectives que travessa el seu descentrat protagonista femení, interpretat per una Anne Hathaway que festeja de forma convincent amb la comèdia. En primer terme descobrim una relació conflictiva ja que ella és expulsada de casa per la seva parella a causa de la seva desordenada i caòtica vida. I després la trobem progressivament enredada amb un antic company que ha retrobat al seu poble natal, on ha fugit del seu fracàs laboral i vital a la ciutat.

Ara bé, l’original aportació al gènere fantàstic de catàstrofes plantejada per Vigalondo neix d’una assumida formulació de que la imaginació està imbricada en la mateixa realitat, que la fantasia es nodreix de la pròpia existència. El cineasta Vigalondo esbossa amb gràcia com les tentines de la noia beguda de matinada en el seu lloc de desterrament tenen la seva directa correspondència amb l’aparició d’un monstre gegant alienígena que destrossa amb les seves passes Seul, una ciutat situada en les antípodes del terra que trepitja la noia.

D’aquesta manera el film es converteix en una divertida caricatura del gènere catastrofista i apocalíptic dels gegants invasors que assolen el món. Però el seu ressò destructor, les conseqüències devastadores de les seves passes en altres vides, la portarà a prendre consciència de la seva desnortada vida.

No cal insistir en què la interrelació del fantàstic amb l’atribolada vida de la noia esdevé un dels encertats reclams del film. Però aquesta broma simpàtica i riallera amaga un missatge moralista o reaccionari inusual en la filmografia marciana i extravagant de Vigalondo. Jo em pregunto si era necessari tan d’embolcall, tanta disfressa, tan emmascarament per tot plegat. Jo respondria que és legítim, pensem que la fantasia es fabulació, ficció. Però també contestaria que al final prevalgui un sermó a favor de l’abstèmia i en contra dels excessos etílics i les nits de borratxera, com si es tractés d’una faula per a joves i nens grans, ho trobo excessiu venint d’un referent del cinema surrealista, gamberro i iconoclasta.

El fill perdut

El binomi format pels guionistes i cineastes Isa Campo i Isaki Lacuesta han encapçalat dins de la secció Noves Visions Especials una de les propostes cinematogràfiques més esperades del cinema català, “La propera pell”. Es tracta d’un tens i eixut melodrama sobre infàncies esgarriades i conflictius retrobaments familiars.

El protagonista central és Leo (Àlex Monner), un adolescent tutelat en un centre francès de joves desarrelats sense família, que retorna a casa seva al Pirineu després d’anys desaparegut. Leo, de nom vertader Gabriel, quan reapareix a casa és acollit per la seva mare, Anna (Emma Suàrez), que el rep il·lusionada i emocionada per la seva reaparició després de tants anys.

Però l’aclimatació a la nova situació resulta difícil, tant de part del nouvingut, que ha vingut acompanyat del seu tutor francès per facilitar-ne el procés d’adaptació al nou medi, com de part dels que el reben. I és que Anna ha estat ajudada i acompanyada durant tots aquests anys per l’Enric (Sergi Lòpez), l’oncle del jove reaparegut, que s’oposa obertament al retornat.

El film incorpora el motiu del fill perdut i reaparegut. Un tema que afecta en aquest cas la figura incerta i dubtosa d’alguns retornats. I és que Leo/Gabriel incorpora un personatge enigmàtic d’identitat dubtosa, ja que es podria tractar d’un impostor, d’un farsant. El mateix noi reforça aquesta impressió amb records de memòria selectiva, o inventant passatges. A part de que apareix com un jove trastornat, compungit per traumes i sofriments inconfessables d’infantesa.

L’arribada de l’absent sembla obrir la capsa dels trons i farà emergir fets del passat ocults que poden malmetre la forçada convivència actual entre tots. Les ferides del passat es reobren i l’atmosfera s’imbueix de misteri i d’enrariment, festejant amb el thriller també. I és que resulta que en el subsòl batega encara la mort del pare del noi en estranyes circumstàncies en el precís moment en què el nen Gabriel fugia de casa seva.

Un melodrama que podria ser explosiu però que es tractat amb sordina, fet des del tacte i una certa distància, sense carregar les tintes. Una tensió ambiental que es transmet també gràcies a la presència del paisatge, l’entorn natural pirinenc, nevat i gèlid. L’enrariment general s’accentua en aquest racó perdut entre muntanyes, una serralada que és molt més que el fons decoratiu de la història, adquirint rang protagonista gràcies al caràcter inhòspit, esquerp o primitiu que encomana.

Un paisatge que va associat a la contrafigura de l’oncle del noi, d’aspecte rude, amenaçador, reputat caçador i involucrat d’alguna amb la mort del pare de Leo/Gabriel. Sergi Lòpez encarna perfectament aquest personatge mut, de poques paraules, una presència incòmode que col·labora a reforçar l’ambigüitat que l’envolta.