Estic d’acord amb l’afirmació generalitzada que cal fixar la població al Pirineu per evitar l’abandó dels pobles. Jo aniria més enllà, cal repoblar el Pirineu. De la mateixa manera que la migració cap a les ciutats ens ha portat a aquesta situació, l’augment de la nostra població serà el sol desllorigador que faci revertir la tendència.

Ja fa anys que veiem com les administracions fan esforços per dissenyar el model econòmic i de desenvolupament que eviti que els nostres fills marxin. Fins ara, però, totes les propostes que hem vist es basen a imitar models productius que van donar bons fruits en el passat o en altres indrets però que ara ja no funcionen: promoció econòmica i comerç local, comunicacions viàries i digitals, marques turístiques, polígons industrials… La meva proposta és una aposta determinada per un sistema educatiu integrador i integral que persegueixi l’excel∙lència. Aquest serà el motor del canvi.

Avui el Pirineu acull menys de l’1 % de la població de Catalunya i, tot i saber que tots els catalans tenim els mateixos drets visquem on visquem, la realitat ens mostra el contrari. Els serveis sanitaris, els recursos educatius i culturals, l’atenció a les persones en general en són exemples clars. Però és molt difícil que guanyem els nostres serveis quan són tan deficitaris o ineficients pel petit volum d’atencions de què s’han d’ocupar. És clar que l’augment de la demanda ens ajudarà a aconseguir allò que ens correspon. I, per això, necessitem gent que vingui per quedar-se i reproduir‐se i arrelar‐se. A repoblar les valls i omplir de vida, necessitat i recursos les muntanyes.

Enfocat el nostre públic objectiu no és difícil descobrir quins són els seus interessos per fixar‐se en una terra; la canalla, els fills. I, per a aquesta canalla, una educació que contribueixi al seu ple desenvolupament personal i emocional. Un sistema educatiu global, que els aculli tant a les etapes obligatòries com a la llar d’infants i als estudis universitaris. Un sistema educatiu que situï els joves al centre de l’aprenentatge, en el qual es respectin els ritmes de cada un i en el qual els adults els acompanyin en els seus processos individuals. Un entorn en què es fomentin els valors de la cooperació, la solidaritat i l’intercanvi i es ponderi la diversitat com a valor fonamental per enriquir‐nos tota la societat. La comunitat ha de ser escola i l’escola ha d’estar oberta a la participació de tota la comunitat. I mirar d’evitar així que ningú se’ns despengi i que s’assoleixin uns altíssims graus de creativitat, autonomia i confiança en les noies i nois dels pobles futurs.

La pèrdua de població, malgrat els desavantatges que ens ha portat, ens pot facilitar ara la implementació d’aquest sistema educatiu de qualitat. A les escoles de poble que encara sobreviuen, la ràtio d’alumnes per educador és prou baixa perquè cada infant rebi l’atenció que necessita. Alhora, en comunitats tan petites, l’obertura de l’escola, si no es dona de manera natural, és fàcil de portar a terme, al contrari que a les ciutats. Pel què fa al model actual de secundària, només caldria obrir més centres a cada comarca. Aquest centres haurien de treballar en xarxa per tal de completar la seva oferta que, naturalment, caldria que s’ampliés per respondre a una major diversitat de demandes formatives i, això sí, seguir apostant per una ràtio baixa i adequada al millor acompanyament dels alumnes.

Per iniciar aquest projecte només ens cal la voluntat política de fer‐ho perquè l’educació està en mans públiques, principalment. La despesa que suposaria l’inici de la seva implementació és absolutament assumible quan es valora la inversió que s’està fent a llarg termini. Primerament en termes de resultats pedagògics i educatius però també en model social i productiu, preservació del medi natural pirinenc, diversificació i descongestió dels serveis en les àrees més densament poblades… Les administracions estarien sembrant la llavor d’un nou model social amb la creació d’un sistema educatiu que s’enfoca cap a l’excel∙lència i, estic convençuda que aviat s’afegiria la iniciativa privada, que crearia més ocupació i aportaria serveis i productes de consum a una població creixent, amb un poder adquisitiu més elevat i exigent.

Quan les iniciatives basades en models històrics s’han mostrat ineficaces, hem d’esborrar la pàgina i tornar a començar a escriure. L’objectiu primer és clar, repoblar el Pirineu. Però jo us proposo d’aprofitar l’avinentesa per canviar el model de societat que impera, consumista, destructiva del medi ambient, individual i depredadora. I us proposo d’emprendre la iniciativa amb l’eina més poderosa pel canvi, l’educació. I tancar el flux migratori i convertir aquest projecte en el motor d’arrancada d’un cercle virtuós que posi la primera pedra en la construcció de la societat pirinenca de futur que volem per als nostres fills.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada