El cercle de l’amor i la compassió

Hi ha una teoria que crec que és interessant i que diu que les persones tenim un cercle d’amor i quan més l’ampliem, més madurs som. Hi ha els qui només s’estimen a ells mateixos però el més habitual és els qui ho fan únicament als seus: familiars i amics i membres del seu grup identitari. Això no vol dir que ja no apreciïn als qui no són del seu grup, simplement els tenen poc o gens en compte. Crec que és certa la teoria perquè, entre altres coses, en molts pobles del món la paraula que defineix als humans és la de la tribu a la qual pertany. La resta no són veritables humans. Darrerament està de moda (i jo el primer) a atacar la globalització liberal però una de les seves conseqüències és que cada cop hi hagi més lligams entre els habitants del món. I que sigui més difícil dir qui un és d’un lloc o d’un altre. Aquestes reflexions em venen perquè he recordat el que assegurava Ken Wilber, un fervorós i una mica enbogit predicador nord-americà de la New Age, la nova era. Afirmava Wilber que al món hi haurà canvis transcendentals quan un grup més important d’humans, potser un 10%, tingui aquesta visió integral i extengui el seu cercle d’amor i compassió a tots els habitants del planeta.

Què significaria això? Doncs primer hauríem d’estimar-nos i tractar-nos amb una mica més de dolçor a nosaltres mateixos. Després als nostres familiars, parella si la tenim, amics i companys de feina. Després, potser una miqueta menys, però també als veïns i membres del nostre grup identitari i, finalment, a la resta dels humans. Però no hauríem de parar aquí i hauríem d’adonar-nos que els humans no som els únics sers vius del planeta i que hauríem de tractar millor els animals. Potser encara no ha arribat el moment de deixar una dieta basada en part en la carn, és a dir en la mort d’altres animals, però almenys podríem començar per ser més conscients que les granges industrials són veritables camps d’extermini. I que tenir una mascota no és tenir un juguet. Naturalment, no em molestaré en parlar de quin tracte han de tenir espectacles com els correbous o les curses de toros. No és difícil fomentar aquest cercle d’amor i compassió. Però és inevitable si volem sobreviure i prosperar com a espècie i, fins i tot, tenir una millor vida com a sers individuals. I el més al·lucinant: tot això que sembla un sermó dominical (i probablement en part ho sigui) és la solució més lògica per la nostra espècie. Construir un món millor a partir de cada un. Tractar-nos amb una mica més de dolçor a nosaltres i també a la resta dels habitants, no només els humans, del planeta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.