Deia el filòsof anglosaxó Peter Singer que el progrés moral consistia en eixamplar fins a límits fa poc insospitats el que podríem anomenar el cercle de la compassió. Què vol dir això? Doncs que en principi la gran majoria de les persones es senten solidàries i compassives amb el seu entorn: familiars i amics. Durant quasi tota la història de l’espècie aquesta solidaritat s’extenia a la gran família que eren els grups de dotzenes d’homínids que intentaven sobreviure. Fa dotzenes de milers d’anys els Homo Sapiens van ampliar aquest cercle a grups de més d’un centenar de persones. La resta eren enemics. Això no vol dir que no hi hagués compassió cap altres homínids o animals. Simplement que no era el més habitual. Amb la invenció de l’agricultura els grups eren més grups i després van venir els imperis. De vegades el cercle de la compassió es trencava dins del grup, sovint, i s’ampliava fora del grup, poc sovint. Finalment fa uns 2.500 anys van néixer diverses ideologies que posaven en l’èmfasi en la humanitat. Fa uns 300 anys es va començar a estendre aquest cercle de la compassió en un grau més intens a tota la humanitat: s’ha abolit l’esclavatge, no està ben vist maltractar els nens i les dones i tampoc es considera que les guerres siguin bones. Hi ha moltíssimes excepcions, evidentment, però sembla que el cercle de la compassió s’està extenent a tota la raça humana. Encara falta molt per aconseguir però també s’ha aconseguit molt. I encara més el cercle de la compassió s’ha extés als animals. Només això explica que fenomens com les corrides de toros tinguin cada vegada menys acceptació i que la caça de les guineus al Regne Unit s’hagi prohibit. Aquí hi ha una contradicció inherent al ser humà ja que ens alimentem dels animals i les plantes però cada vegada més reconeixem el seu patiment. S’han aconseguit força avenços científics experimentant amb animals però ara està prohibit fer proves amb ells que els maltractin.

Podem veure el got mig ple o mig buit. Podem considerar que hem fet molt per sortir de l’estat de la natura i civilitzar-nos o mirar enrere i veurem quan hem progressat. De fet és igual perquè el camí ha estat llarg i encara queda molt per assolir i, a més, ningú garanteix que no hi hagi retrocessos. Un nen en el seu estat natural és impulsiu i mira més aviat el seu interès o en tot cas el de qui els envolten i només és quan es fa gran quan rebaixa el seu egocentrisme i mira més pels interessos dels altres. Per egoïsme, és a dir per por a les conseqüències o per convicció o per totes dues coses. Es fa gran finalment i descobreix que hi ha uns límits al que vol i pretèn i encara més que els hi ha d’haver. Doncs bé, la humanitat sembla que estigui sortint de la infància i entrant en la maduresa com a espècie ja que cada vegada més gent amplia el seu cercle de la compassió. I conèixer aquest procés és una bona manera pels qui ho veiem com un fenomen positiu de garantir que continuarà.