Una de les coses que més em molestava quan era jove i vivia a L’Hospitalet de Llobregat era com molts immigrants no feien més que parlar i parlar de la seva terra. Doncs, el que són les coses, ara que porto 14 anys vivint a Andorra, em sembla que em passa el mateix amb l’anomenat procés català. Pertanyo a la immensa majoria de catalans que viu fora d’Espanya i que mira amb neguit i curiositat el que passa a la seva antiga terra. Tampoc ens passem amb això de viure fora del meu país que la frontera està a nou quilòmetres del meu pis. Tornem-hi: una cosa m’ha quedat clara: no tinc ni idea del que passarà tot i que és molt difícil una independència catalana ja que hi ha massa interessos en contra. Però sí que em queda clar que, mentalment, el 18 de setembre Catalunya deixarà de ser espanyola. I a veure com ho gestiona el govern espanyol, el que sigui, i una bona part de la classe dirigent.
 
El 18 de setembre és el dia en què els escocesos votaran en referèndum si volen seguir formant part del Regne Unit o no. I, previsiblement, ratificaran la seva permanència a aquest estat. Molts espanyolistes creuen que això suposarà un gerro d’aigua freda a les aspiracions sobiranistes de molts catalans. I serà així però també quedarà clar quin és el millor sistema, entre el britànic i l’espanyol, per tractar els conflictes territorials. El 70 o 80% dels catalans que diuen que volen una consulta com la d’Escòcia tindran una gran enveja respecte al Regne Unit ja que els britànics han solucionat aquesta qüestió de forma democràtica. No a hòsties que és com s’acostumen a solventar aquestes temes i com sembla voler-ho tractar el govern i la majoria de la societat espanyoles. Però els britànics també hauran solventat la qüestió de forma intel·ligent i a favor dels interessos de l’estat. Recordem que David Cameron, el primer ministre britànic, va acceptar un referèndum legal a Escòcia però va demanar que no es votessin tres opcions: independència, status quo o autogovern més gran sinó només dues. A banda del respecte a la voluntat democràtica dels escocesos tenia clar que la majoria d’aquests volien, no la independència sinó un autogovern més gran i aquesta hauria estat l’opció elegida, previsiblement. Per tant, es va avançar a aquest possible resultat. Però ho va fer de forma impecable.
 
El cas Pujol ha tacat el nacionalisme català i de retruc l’independentisme. Però hem de tenir en compte que les seves malifetes han sortit a la llum precisament quan va abandonar la seva lleialtat a l’estat i també a un sistema on hi ha hagut grans trames de corrupció que han afectat el PP, el PSOE, CiU però també la monarquia. I hem de tenir en compte que la solució a aquesta i altres qüestions no passa per destruir o mantenir aquest sistema sinó per regenerar-ho tant com sigui possible. És a dir, els problemes de la democràcia, i no només a Espanya, es solucionen amb més democràcia. I això es veurà una vegada més quan els escocesos puguin votar el seu futur com a estat i als catalans, en canvi, se’ls negui aquesta possibilitat. I quant molts que no voldrien la independència catalana o que, com jo, no la veuen com una opció atractiva ens tornarem a sentir menyspreats pel govern del nostre estat.